Jerusalem, la ciutat massa santa

Viure a prop de la frontera invisible que separa la Jerusalem occidental de l’oriental és un privilegi. La melodia dels muetzins que criden a l’oració des de les mesquites arriba al teu terrat, com les campanes de les esglésies cristianes. Els divendres, quan cau el sol, el so impetuós d’una sirena et recorda l’inici del sàbat, dia de descans jueu. 

    

La religió és omnipresent a la ciutat tres vegades santa, amb pedres mil·lenàries que traspuen espiritualitat, violència, una agitada història i intricada política. És un còctel explosiu i la possible decisió del president dels EUA, Donald Trump, de reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel pot fer esclatar una onada de violència a la regió. 

    

Jerusalem és sagrada per a les tres confessions monoteistes majoritàries, judaisme, cristianisme i islam, i alberga la majoria dels seus llocs sants: la mesquita d’Al-Aqsa, el mur de les Lamentacions i el sant sepulcre, emparats pels alts murs de la Ciutat Vella.

    

En aquest casc històric de la zona est de Jerusalem, ocupada per Israel des del 1967, hi ha l’Esplanada de les Mesquites. En àrab la denominen Haram al-Qudsi al-Xarif (Noble Santuari de Jerusalem). Aquí s’erigeixen la mesquita d’Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat per a l’islam, i la Cúpula de la Roca. 

    

Per als jueus és l’indret més sant perquè va albergar els destruïts Primer i Segon Temple. En hebreu, l’Esplanada es denomina Har HaBayit (muntanya del Temple). Segons la llei israeliana, l’accés al recinte és lliure per a totes les religions, però es prohibeix el res als no musulmans. Els jueus preguen al mur de les Lamentacions, que se suposa part del complex del Segon Temple. En virtut de l’acord de pau del 1994 entre Israel i Jordània, els jordans administren el lloc amb l’autoritat islàmica del Waqf.

    

El setembre del 2000, el llavors líder de la dreta israeliana, Ariel Sharon, va entrar a l’Esplanada i va encendre la metxa que va causar l’esclat de la segona intifada (aixecament palestí contra l’ocupació). En els últims anys s’han multiplicat les visites de jueus extremistes al recinte i han provocat greus disturbis palestins.

    

L’Esplanada sol presentar-se com l’epicentre del conflicte entre palestins i israelians, però la seva lluita és política, no religiosa, encara que en aquest cas la simbologia de les confessions hi tingui un gran pes. 

    

«Iàssir Arafat (líder històric palestí) no era religiós, però en les negociacions de Camp David em va dir: No podem renunciar a la nostra sobirania sobre Al-Aqsa perquè és un símbol per a tots els musulmans del món», explica Moshe Amirav, membre de l’equip israelià que va negociar la pau a Camp David el 2000. «Quan negocies i arribes a Jerusalem, toques l’os, el símbol. Els símbols són més importants al Pròxim Orient que en cap altre lloc», afegeix Amirav.

LA FRONTERA

Per a la gran majoria d’israelians, Jerusalem és la seva «capital eterna i indivisible», però la llei internacional no els dona la raó. La ciutat està dividida per una frontera imperceptible, abans marcada per filats: la Línia Verda, traçada en aquest color sobre el mapa de l’armistici del 1949 que va posar fi a la primera guerra entre Israel i una coalició de països àrabs (1948-1949). 

    

La línia divideix la ciutat en est i oest. Segons el dret internacional, la part oriental pertany als palestins –que volen convertir-la en la capital del seu futur Estat– i l’occidental, a Israel. No obstant, la primera està ocupada i annexionada pels israelians.

    

La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d’Israel. Si els EUA ho fan acabaran amb la idea consensuada que l’estatus definitiu  només es pot determinar en un acord negociat.

    Dels 870.000 habitants de Jerusalem, el 62% són jueus (el 25% religiosos ultraortodoxos), el 36% àrabs i el 2% d’altres comunitats. Els palestins es concentren a l’est de la ciutat des que desenes de milers van fugir o van ser expulsats de casa seva a l’oest el 1948. 

    

Els palestins de Jerusalem –on l’Autoritat Nacional Palestina no té poder– no són ciutadans d’Israel, excepte una minoria. El seu estatus és de resident permanent, són ciutadans de segona, encara que paguen els mateixos impostos que els israelians. Si estan a l’estranger més de set anys perden el seu permís de residència. Israel n’ha revocat més de 14.000 des del 1967.

    

Per la mítica Yerushalaim (en hebreu) o Al-quds (en àrab), van lluitar milers de croats cristians i guerrers musulmans llegendaris com Ricard Cor de Lleó i Saladí, i personatges com sir Lawrence d’Aràbia van teixir aquí les seves intrigues polítiques en època del mandat britànic a Palestina (1920-1948).

Notícies relacionades

Trump informa Abbàs que traslladarà l'Ambaixada dels EUA a Jerusalem

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

    

La demencial Jerusalem –que compta amb una síndrome que fa creure als malalts que són Jesucrist o algun altre personatge bíblic– és un escull en les negociacions. L’ONU va proposar en el pla de partició de Palestina, el 1947, que la ciutat fos un corpus separatum sota règim internacional.