Trump va canviar Amèrica sense canviar-se a si mateix

Fa exactament un any el món es va despertar amb la sensació que res tornaria a ser igual. Donald Trump acabava de conquistar la presidència dels Estats Units, un tsunami polític que va posar en evidència els enquestadors, la premsa i els líders d’opinió, incapaços de pronosticar la victòria del magnat immobiliari i estrella de la telerealitat. Es podria argumentar que no van ser els únics.

    

L’equip d’assessors del candidat, parapetat al seu gratacel novaiorquès, no va començar a escriure el seu discurs d’acceptació fins ben entrada la nit d’aquell 8 de novembre del 2016. Trump va revisar l’esborrany de Stephen Miller, va polir algunes de les frases més bel·ligerants i va acabar pronunciant un dels seus discursos més presidencialistes. «És hora que Amèrica tanqui les ferides de la divisió», va declarar poc abans de les tres de la matinada.

    

Aquell rampell d’unitat i seny, després d’una campanya marcada per tota mena de baixeses, va fer presagiar momentàniament un tomb en les formes d’aquell candidat que havia dinamitat totes les regles del circ polític presentant-se com un patriota populista disposat a drenar el pantà a Washington. Però ben aviat es va demostrar que el mateix càlcul que el va portar a la victòria es convertiria en el pilar de la seva estratègia per governar. Trump no ha aspirat mai a seduir eixamplant la seva base electoral o buscant la complicitat de la premsa. Al contrari. Els ha convertit en el seu enemic. Floreix entre el caos i la confusió. És un púgil nat. Només aspira a sobreviure en el darwinisme social més cru.

    

«Trump ha decidit governar per a les seves bases, els sectors conservadors en general i els treballadors blancs i de la classe mitjana en particular», assegura el politòleg de la Universitat de Georgetown Michael Kazin. «Ha mirat de complir les seves promeses electorals, però no ha intentat unir el país». Trump amb prou feines ha perdut votants pel camí, segons les enquestes, però la percepció d’una àmplia majoria és que el país viu una fractura social semblant a la que es va produir durant la guerra del Vietnam, un període marcat també per la lluita pels drets civils i els assassinats polítics.

ANSIETAT I PESSIMISME

El clima als carrers és molt diferent del d’aquells dies turbulents perquè la massiva contestació cívica amb què es va obrir el seu mandat ha passat a ser residual i reservada a moments puntuals, però els sondejos descriuen una població ansiosa i pessimista. «Estem veient un estrès significatiu que transcendeix línies partidistes», va manifestar recentment el president de l’Associació Americana de Psicologia, Arthur Evans. «La incertesa i la imprevisibilitat sobre el futur de la nostra nació estan afectant la salut i el benestar de molts americans».

    

Com a president ha topat amb unes institucions sòlides i combatives, poc proclius a empresonar periodistes perquè ho demani el comandant en cap, a acomiadar jugadors de futbol americà perquè s’agenollen davant l’himne o a criminalitzar en forma de vetos migratoris poblacions senceres pel mer fet de la religió que professen.

    

Però està aconseguint insensibilitzar el país amb les seves contínues maniobres de distracció a les xarxes socials, la seva tendència a falsejar la realitat o a saltar-se totes les normes del decòrum polític. Dins fins i tot del seu propi partit, que bascula cap al populisme nacionalista de Steven Bannon, hi ha qui el considera una amenaça per a la democràcia.

    

Les lluites intestines en el si de la seva Administració i les sospites sobre la trama russa han dominat el relat de la seva presidència, però sota la superfície i l’eslògan de l’«Amèrica, primer», els canvis estan prenent forma. La seva Administració està desmuntant a marxes forçades la carcassa legal per fer front al canvi climàtic. Ha retallat el múscul diplomàtic del Departament d’Estat deixant nombrosos càrrecs sense cobrir. I ha modificat els valors que regien la manera d’acostar-se al món. Els drets humans han desaparegut del discurs mentre s’aplaudeix els dictadors. La política exterior s’ha mercantilitzat, com si l’única cosa que importés fos la balança comercial. I el proteccionisme guanya terreny perquè si és lícit posar Amèrica primer, també ho és «Corea, primer» o «el Japó, primer».

Notícies relacionades

Els incondicionals del president

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

  

 En termes de grans projectes legislatius, ben poc ha aconseguit, malgrat que els republicans controlen les dues cambres del Congrés. I un any després de la seva victòria electoral, l’índex d’aprovació de Trump com a president és el més baix des que van començar aquestes enquestes fa set dècades. Està en el 37%.