20 d’oct 2020

Anar al contingut

ASPIRACIÓ FUSTRADA

El miratge del Kurdistan

Ignacio Álvarez-Ossorio

El poble kurd espera l’autodeterminació des de fa gairebé un segle. Després de la primera guerra mundial, el tractat de Sèvres va contemplar l’establiment d’una autonomia kurda com a pas previ a l’autodeterminació. Aquestes promeses es van veure traïdes tres anys després pel Tractat de Lausana, que va imposar la divisió del Kurdistan entre cinc països: Turquia, Síria, l’Iraq, l’Iran i l’Azerbaidjan.

Malgrat que els kurds es van alçar en diverses ocasions per reclamar els seus drets polítics i preservar la seva identitat, sempre van trobar la tenaç resistència dels nous estats que van alternar la persecució amb la cooptació, la coneguda lògica del pal i la pastanaga, per mirar de debilitar-los. La majoria de les formacions kurdes van ser il·legalitzades i van haver d’actuar a la clandestinitat. La seva persecució els va obligar a renunciar a una agenda de màxims i a defensar unes reivindicacions mínimes, basades en la defensa de la identitat kurda i, sobretot, la seva llengua i cultura, sistemàticament perseguides al conjunt del Pròxim Orient.

Paper decisiu

A la segona meitat del segle XX, el nacionalisme kurd va haver de lluitar amb un context summament advers. El moviment panarabista considerava les minories ètniques una quintacolumna que hauria de ser silenciada i arabitzada. A Turquia es va trobar amb l’hostilitat dels militars, que van declarar una guerra sense quarter contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan. A l’Iran dels aiatol·làs, la població kur-
da, majoritàriament sunnita, sempre va ser titllada d’element hos-
til a la Revolució Islàmica xiïta.

Aquest escenari va millorar substancialment a l’arribar el segle XXI. L’enderrocament de Saddam Husein va permetre instaurar una autonomia kurda al nord de l’Iraq. A Síria, l’esclat de la guerra civil es va aprofitar per proclamar l’autonomia de Rojava, el Kurdistan sirià. El decisiu paper jugat pels peixmergues en el combat contra les hosts de l’autodenominat Estat Islà-
mic els va permetre guanyar-se el suport dels Estats Units. A l’horitzó s’entreveia, per primera vegada, la possibilitat del naixement d’un Estat kurd en alguna de les porcions del Kurdistan.

El principal escull segueix sent el consens entre els països de la regió al voltant de la necessitat de torpedinar qualsevol projecte independentista kurd. D’aquí ve l’ampli suport obtingut pel primer ministre iraquià al-Abadi a l’hora d’asfixiar el Govern Regional del Kurdistan perquè claudiqui i anul·li els resultats del referèndum d’autodeterminació. Ni l’Iraq, ni Síria, ni Turquia ni tampoc l’Iran semblen interessats que els kurds iraquians se surtin amb la seva, davant el temor que es generi un efecte dòmino que porti les seves respectives minories kurdes a elevar el llistó de les seves demandes. D’aquí ve que la independència kurda segueixi sent un miratge, almenys mentre no canviï de forma dràstica el repartiment de forces a la regió. H