"Calma, ara mateix et traiem"

És el caos i es perden les diferències. No hi ha temps per pensar, l’indispensable és reaccionar ràpidament. A la colònia Condesa de la capital mexicana, barri bohemi i favorit dels estrangers amb recursos, les mans de pell blanca nòrdica s’uneixen a les morenes dels originaris de la serra. Blocs de ciment petits i grans són desplaçats amb eficàcia per empleades de boutiques de moda i per les joves privilegiades que són les seves clientes.

Un home alt d’aspecte delicadament africà –sens dubte model de publicitat– obeeix les instruccions precises d’un obrer amb casc i armilla que probablement sap millor que ell què és el que s’ha de fer. Sense afany de fer-se veure, però incapaç d’evitar-ho, un noi de cabellera rogenca i arrissada apareix, com per art de màgia, a cada lloc on fa falta algú. Un quintet d’amigues d’aspecte indígena, que probablement sortien de l’escola quan van topar amb el desastre, s’ha convertit en un potent equip de transport d’aigua.

L’objectiu de la multitud és ajudar a fer que un ariet de voluntaris travessin la informe muntanya de runa per arribar fins als supervivents. La pèrdua d’un sol minut es percep com una cosa –literalment– fatal. Se sap o s’imagina que sota les tones de ciment, barnilles, vidres i objectes personals, els vius experimenten la desesperació, el dolor i l’angoixa que pocs guionistes de terror poden reflectir.

S’ignora quantes persones són: falten veïns de l’edifici que expliquin qui vivia a quin pis, a quin costat hi havia la seva habitació, quin seria l’espai de l’escala o el sòlid portal que podria haver protegit algú, obrint l’espai necessari per aguantar fins al rescat.

Alertes a deshora

Un es pregunta si l’alerta sísmica existeix per jugar amb la gent. El seu propòsit és avisar de moviments tel·lúrics per donar a la població al voltant d’un minut per posar-se fora de perill. Però les seves infortunades bromes estan passant de l’anècdota a la història. Aquest mes de setembre, més que mai: el dia 6, dimecres, va sonar estentòriament i les persones van córrer a buscar sortides, baixant escales sense vigilar, caient, trencant-se ossos. Ningú va saber explicar per què es va activar. Però va crear la sensació que es podien prendre l’assumpte amb més calma. Hores després, el dijous 7, era mitjanit i la gent tenia poques ganes de sortir dels llits i córrer cap a la freda pluja. Llavors es va activar el terratrèmol amb la fúria de 8,2 graus.

Va ser més fort que el que va deixar milers de morts el 1985. Malgrat l’ensurt –i el centenar de víctimes mortals–, el govern i la gent es van sentir còmodes perquè els danys havien sigut comparativament escassos. Es va assumir que les mesures de precaució adoptades des d’aleshores havien servit, i es va deixar una mica de costat que l’epicentre del tremolor havia estat molt lluny, a les costes de Chiapas, per la qual cosa l’impacte a la capital va ser menor.

El del 1985 va ser un 19 de setembre. I per marcar la data –i els 32 anys d’aprenentatge– es va anunciar que una alerta sísmica a manera de recordatori i d’assaig sonaria a les 11 del matí, i que a les oficines públiques farien simulacres. Els funcionaris van baixar ordenadament, es van estar als punts de reunió mentre es portava a terme l’exercici i van tornar a les oficines… per tornar a sortir, molt espantats, sense que sonés abans l’alerta sísmica, dues hores després, a les 13.15 hores.

Encara que aquest últim sisme –el que va coincidir amb el 32è aniversari d’aquell del 1985– va ser de només 7,1 graus, va tenir el seu epicentre a 150 quilòmetres de la capital mexicana, inusualment a prop. I les seves ones van començar rebentant voreres i sacsejant terrats fins a enderrocar edificis per tot arreu, retornant una maledicció geològica que Mèxic volia oblidar.

Pendents d’un senyal

En el rescat, el silenci és clau: els que sondegen el demanen per poder buscar comunicació, sentir crides, percebre veus. En altres edificis enderrocats, algunes persones arriben a comunicar-se per mòbil amb amics a l’exterior que avisen que segueixen allà, aferrant-se a la veu que mussita «calma, ara mateix et traiem».

No és el cas en aquesta cantonada del carrer de Laredo amb el bulevard Ámsterdam, on un dels edificis antics no va suportar que el tremolor posés a prova la seva vellesa. A falta de senyals, només aquests sons de vida poden ajudar a orientar-se.

L’entusiasme de la multitud, no obstant, ho fa difícil. Els primers que van reaccionar van ser treballadors de la construcció d’obres pròximes: gairebé de seguida hi van anar amb pics, martells, pales. Després s’hi van aproximar veïns, treballadors d’oficines pròximes, cambrers i vianants. Mitja hora després del terratrèmol, unes 150 persones s’havien organitzat i aixecaven runa.

Notícies relacionades

Una escola s'ensorra i sepulta més de 50 nens

Scholz reclama a Xi el final del dúmping i una competència justa

Dues hores més tard, les unitats d’emergència tenien problemes per obrir-se pas per carrers plens de gent. Aprofitant l’amplada d’Ámsterdam, els centenars de persones que els ocupaven estaven traslladant objectes o llençant cordes per ajudar les màquines a aixecar les grans lloses. El mateix passava a Laredo, per on les columnes de voluntaris s’estenien fins al parc México.

«Ara sí que ens ha ben tocat», assegura una dona d’edat avançada, veïna de tota la vida de la ciutat, a un jove alemany que va experimentar el seu primer terratrèmol el 7 de setembre… i ara ja va pel segon. El noi li recorda, no obstant, que és bastant probable que el pitjor no hagi passat encara a la capital: fa 12 dies, els habitants d’aquesta megaciutat gairebé es felicitaven per la baixa xifra de víctimes abans que, amb el pas dels dies, comencés a arribar informació de les regions on el sisme havia fet mal de veritat: comunitats remotes dels estats més pobres del país, Oaxaca i Chiapas. Encara se sap poca cosa sobre les conseqüències de l’impacte en aquelles zones. Allà no disposen de tants voluntaris, ni amb tanta atenció com la que rep la patrícia colònia Condesa. El que a la capital dol, a la serra crema.