Carta íntegra del periodista kurdosuec Hamza Yalçin des de la presó
El periodista critica la seva detenció per ordres del govern turc i exigeix el seu alliberament
Assegura que Erdogan "és un dels dictadors més perillosos" i que vol "fer callar l'oposició"
zentauroepp39766619 el periodista y escritor turco nacionalizado sueco hamza y170822112341
Resulta que Tayyip Erdogan em va declarar terrorista perquè escrivia i parlava en contra seu, i va avisar la Interpol perquè em capturessin i m’entreguessin. Les autoritats espanyoles, per tant, em van detenir i empresonar. Esperaria que el govern de Suècia, país on vaig arribar com a refugiat polític i del qual ara sóc ciutadà, protegís decididament la seva pròpia sobirania i els seus valors democràtics. Escric aquesta carta per la demanda dels companys de la revista ‘Odak’ i el Moviment d’Educació i Solidaritat [Eğitim ve Dayanışma Hareketi en turc], per informar el públic sobre el que estic vivint.
La detenció
El dijous 3 d'agost del 2017 havia de volar des de l'aeroport de Barcelona. Al control de passaports, just abans d'anar a les sales d'espera, em vaig trobar que constava a la llista de la Interpol. Els policies em van portar a la seva oficina, que estava darrere.
Faltaven unes quantes hores per al vol. Pensava si podria seguir amb el viatge o no. Els policies van parlar entre ells una estona i van trucar a algú de fora de l’oficina. Després, un policia va dir "Em sembla que passarà la nit aquí". Em vaig preocupar per si perdria el vol i hauria d'endarrerir la feina. Al cap d'una estona vaig signar un document on s’explicaven els meus drets i on es deia que estava detingut.
Ja havia avisat per missatge alguns amics que m'havien retingut. Després d’avisar-los de la detenció, la policia em va demanar que apagués el mòbil.
Em van preguntar en quina llengua volia la traducció, els vaig dir que la volia en suec. Quan els policies van dir que no havien pogut trobar-ne cap, vaig demanar-la en anglès. No vaig demanar un traductor en la meva llengua materna perquè em preocupava que el govern d'AKP pogués assabentar-se de la meva situació i em pogués perjudicar.
La mateixa nit van venir el traductor i l'advocat d'ofici. La policia havia comprovat per què em buscaven i si tenia antecedents penals a Europa. Un d'ells va dir "No n'estic segur, però potser demà et deixaran lliure". I l'advocat va dir "No crec que t’extradeixin a Turquia". Des d’aleshores, no he tornat a veure aquell advocat.
Primer em volien posar a la mateixa cel·la que altres persones. Després de canviar de lloc unes quantes vegades, em van posar en una cel·la individual on havia de passar la nit.
Si no m'equivoco, la mateixa nit em van fer parlar amb dues persones de mitjana edat i vestits de carrer. Van iniciar la conversa dient "Si no vols, no ens has de respondre". La persona que em feia la majoria de preguntes, que semblava relativament més gran, parlava només en castellà -o potser en català-. Em van dir que m'acusaven de ser membre del Moviment de Resistència del Partit/Front d'Alliberament Popular de Turquia [THKP-C en les seves sigles en turc] i que jo havia de saber que aquella organització estava catalogada com a organització terrorista. Em van fer preguntes sobre el THKP-C, la secta dels Gulenistes, l'intent de cop d'estat del 15 de juliol i de per què havia vingut a Barcelona.
Els vaig dir que havia vingut a Barcelona per vacances, que no era membre de cap organització il·legal ni clandestina, que era un escriptor i activista socialista. Em va sobtar que em preguntessin si tenia relació amb l'esquerra espanyola. ¡No en tenia cap, de relació, malauradament! La persona que no parlava anglès va sospirar dient "Si el govern turc et reclama, tens un gran problema". Tot i que molts militants i activistes que últimament m’he trobat per Europa ja m’havien dit que estaven a la llista de la Interpol. Els interrogadors em van dir, de forma rebuscada, que tenien curiositat pels motius específics del meu viatge a Barcelona.
El tribunal es va reunir cap al migdia. Al principi estava previst que ho fes a les 9 del matí. Em van fer comparèixer, a través de videoconferència, davant un jutjat que es trobava a Madrid. No recordo què vaig veure al vídeo. Aquell matí, m'havien tornat a preguntar per la meva preferència pel que fa al traductor i els vaig dir que "suec". Vam tenir dificultats de comprendre'ns amb el traductor, que parlava amb accent castellà. Jo estava molt nerviós. A ell també se li notava la veu nerviosa. Devia ser per la confusió, perquè també havia vingut un traductor d’anglès. Després de prestar declaració li vaig preguntar "¿Com m'ha traduït al castellà?”. Em va respondre "No l’he sentit".
Després d'una llarga espera, va arribar la resolució. El traductor anglès va perdre l’esma. "El tribunal està convençut de les acusacions, t'han detingut", va dir. Al sortir de la sala amb la policia, el traductor em va resumir la resolució.
Arribada a la presó i records de tortura a Turquia
Els dos agents de policia, una dona i un home, que em van portar a la presó després de la decisió judicial, semblava com si pertanyessin al sistema judicial d'un altre país. O potser m’ho va semblar perquè estava molt preocupat. Eren extremadament freds. No recordo ni si ens vam mirar als ulls. O bé, tenien una mirada mecànica i deshumanitzada. Em van emmanillar per darrere. Abans, m'havien portat emmanillat per davant. Les manilles em molesten, ni que estiguin posades per davant. Ho associo amb el que vaig viure a Turquia.
L'any 1990, quan la policia em va detenir, em van deixar inconscient després d’haver-me colpejat dins del cotxe. Quan vaig recuperar la consciència, estava a la comissaria d'assumptes polítics que, aleshores, es trobava a Gayrettepe. M'havien ajagut d'esquena, emmanillat per darrere. Així vaig romandre estirat una estona, fins a fer-me mal als canells. Quan acabaven de torturar-me, em treien les manilles durant breus moments per poder orinar. Recordo que aquella tortura va durar una setmana i em va crear danys permanents a l'espatlla i una molèstia extrema als canells. (IMATGE)
L'any 1995 vaig patir un altre tipus de tortura durant una altra detenció, que consistia a penjar-me a la forca emmanillat per darrere. Deu ser per això que les mans se m'adormen fàcilment, també en circumstàncies normals, i que em resulta còmode unir-les per darrere.
"Les manilles em fan mal, ¿no podeu emmanillar-me per davant?" els vaig preguntar. La dona policia em va dir, d'una manera indiferent i autoritària, "protocol de Catalunya". Així em van portar a la presó, a la part de darrere el cotxe patrulla. A davant se sentia la ràdio, i els policies xerraven alegrement. Durant el camí, que em va semblar que durava una mitja hora, em vaig preocupar seriosament pels canells i les espatlles.
Em van fer esperar dins del cotxe durant uns deu minuts més davant l'entrada de la presó. Quan em van treure del cotxe els vaig preguntar "Per què heu actuat així?" i vaig dirigir-me a l’agent de policia "A més a més ets una dona!", li vaig dir. No em va contestar. Quan es va adonar que intentava llegir el número del seu uniforme, va reaccionar dient "Té, té, m'és igual".
La presó
Després d'haver sigut portat a la presó, a l'entrada, vaig ser colpejat pels guàrdies, vaig rebre "la formació bàsica" sobre com m'hi hauria de comportar. Això em va causar ansietat durant alguns dies*[P1] .
Em van ingressar a la presó el divendres 4 d'agost. Fins dilluns no em van deixar comprar paper i llapis. Un jove que havien posat a la meva cel·la l’endemà del meu ingrés em va dir que l’havien emmanillat per davant.
El dimecres va ser un dia feliç. Aquell dia, em va visitar una funcionària del consolat suec (era la primera trobada amb el consolat) i em va escoltar. Li vaig explicar les meves queixes, els maltractaments que vaig patir. Va venir en David, que des de llavors seria un dels meus advocats catalans. A partir d'aquell dia l’actitud del personal de la presó va millorar molt. Malgrat que la relació era entre pres i responsables de la presó, la interacció es va convertir en una mica més humana.
La burocràcia i la jerarquia de la presó de Barcelona són molt semblants a les relacions que existeixen a les presons de Turquia. Aquí hi ha accés a serveis sanitaris, oportunitats socials i culturals per als presos. Per raons de seguretat no puc aprofitar gran part d'aquestes oportunitats. Per la mateixa raó em deixen sortir al pati només durant breus períodes, a més a més, el pati és molt estret. De totes maneres, a la secció dels presos que han ingressat fa poc no hi ha pati. D'altra banda, als Mòduls 1 a 4 és impressionant el seu pati ample, la biblioteca i les vistes boniques de la muntanya que es veu al davant. Al pati, es pot jugar a futbol o bàsquet, o es poden fer activitats físiques d'equip o individuals. El quiosc està obert cada dia per comprar algunes coses. Els àpats són bons i deliciosos. Tot està molt net. També hi ha possibilitats de formació i treball. Com que he estat als Mòduls 1 i 3, ho he vist i també he preguntat per algunes possibilitats. Tot i així, em va semblar difícil la probabilitat de crear efectes positius i permanents sobre les persones, perquè, al final, és un sistema que es basa en la por. A més a més, crec que una bona part de les persones surten d'aquí amb una carrera criminal.
Em resulta difícil comprendre les autoritats d'Espanya
Espanya sabia que portava el carnet d'identitat de Suècia, per tant, sabien que tenia la nacionalitat sueca. No era difícil imaginar que feia molts anys que vivia a Suècia i que em van assenyalar perquè estava en contra d'Erdogan, amb paraules i articles. Tot i així, em van arrestar i detenir. Si Espanya realment tingués dubtes que hagués portat a terme activitats considerades com a terroristes segons la llei, m'haurien investigat a Suècia i m'enviarien allà. Erdogan no és el rei de tots els països, de la Interpol tampoc. Erdogan és conegut mundialment per la seva intolerància extrema contra la premsa independent i crítica amb ell. Em va sobtar que Espanya ajudés Turquia en aquest tema.
Reclamant la meva captura a la Interpol, Erdogan està atacant la sobirania de Suècia i els sistemes suec i europeu. Perquè jo visc a Suècia, i a Suècia s'apliquen les lleis sueques. Tinc curiositat de veure com ha reaccionat Suècia davant aquest menyspreu d'Erdogan.
Vaig arribar a Suècia l'any 1985 i vaig demanar asil polític. Més endavant, vaig obtenir la nacionalitat sueca. No he fet cap activitat considerada il·legal ni a Suècia ni a Europa. Considero contrari als drets humans que Espanya m'empresoni per les meves activitats polítiques -que Suècia les reconeix com a legals-, que em privi de la meva feina, que limiti les meves relacions amb el món a un nivell mínim i es prepari per extradir-me a Turquia.
Els motius de la detenció
Els motius mencionats per la detenció consisteixen a ser, suposadament, membre -fins i tot secretari general- del Moviment de Resistència THKP-C, dirigir-lo a través d'internet, xarxes socials i telèfon, fer propaganda del terrorisme escrivint a la revista ‘Odak’ i treballant en el Moviment d’Educació i Solidaritat, acusacions que són falses.
Fins on jo sé, no existeix cap organització anomenada Moviment de Resistència THKP-C. L’organització que es deia THKP-C ja no està activa des del 1972. El líder del THKP-C era Mahir Çayan, que és admirat per milions de persones. És impossible que jo sigui el seu secretari general i no puc ser-ho perquè l'any 1972 jo encara no tenia pensaments d'esquerres. El fet que jo admiri Mahir Çayan no és una mostra que jo sigui membre del THKP-C. També admiro Spartacus, Pir Sultan Abdal, Castro, Guevara, Deniz Gezmiş, Hüseyin İnan i Ibrahim Kaypakkaya.
El Moviment de Resistència és una organització diferent que té la seva pròpia ideologia lliure. M'agrada la línia revolucionària del Moviment de Resistència, que uneix l'humanisme i la resistència llibertària. Dit això, nego absolutament les afirmacions que sóc un membre o dirigent d’aquest moviment.
Sóc un autor de la revista ‘Odak’, publicada legalment, i el coordinador del Moviment d’Educació i Solidaritat. Sóc un lluitador per la llibertat que utilitza eines i mètodes pacifistes. Dono suport a totes les resistències contra l'atrocitat, és a dir, dono suport a totes aquelles que es basen en les eines i els mètodes humanistes i llibertaris. Cap d'aquestes lluites són terrorisme. A la pàgina de la revista ‘Odak’ hi posa: "La resistència contra l’atrocitat és un dret". Resistir contra l’atrocitat és un requisit per ser humà, ser un individu lliure i ser un ciutadà.
¿Les autoritats que m'acusen poden demostrar quina activitat terrorista i a qui he dirigit, per exemple, durant els últims quinze anys? ¿Qui ha portat a terme quina acció "terrorista" i on, a causa de les meves "ordres" o la meva "propaganda"? A més a més, tampoc no crec que sigui possible dirigir activitats il·legals o clandestines mitjançant internet o per telèfon.
El tema és que soc un activista que Erdogan considera perjudicial per al seu poder. S'havien iniciat processos judicials contra la nostra revista per insultar Erdogan, perquè els meus articles criticaven Erdogan i els seus generals. Erdogan ho fa sempre, per fer callar la premsa d'oposició. ¿Per què la Interpol i els altres governs han de donar suport a Erdogan en aquest assumpte?
Em sento orgullós de ser el blanc [“target”] dels opressors
Vaig començar a lluitar quan era un estudiant a l'Acadèmia Militar de Turquia, el 1975. Com que em consideraven responsable de militància socialista dins l'exèrcit, vaig rebre reaccions del poder d'aleshores.
Els generals del cop d'estat em consideraven un traïdor i m'odiaven. La meva dedicació emocionada i sincera en la lluita va generar l’odi dels caps de policia fidels a aquells generals. Em volien executar, però l'any 1980 vaig fugir de la presó i durant molt de temps vaig viure com un fugitiu. Així doncs, a ulls dels opressors em vaig convertir en una persona encara més infame. Van pressionar constantment el meu entorn per aïllar-me. Per castigar-me, van estar prenent declaracions amb l’ús de la força tant a persones que conec com a d’altres que no conec.
Tot i això, em van poder condemnar per primer cop el 1998. Em van condemnar per ser el líder d’una organització que mai ha existit, el “THKP-C Tercera Via”. El primer tribunal no em va considerar culpable, però pel recurs del fiscal es va repetir el judici, i tampoc se’m va condemnar. Tot i això, l’Assemblea General del Tribunal Suprem d’Apel·lació va “recomanar” sancionar-me amb el càstig més gran possible. El tribunal no va poder resistir la pressió i el 1998 em van condemnar a pena de mort, la qual després va ser commutada per cadena perpètua. En comptes d’evidències es van basar en acusacions sense fonaments. Els que m’acusaven també havien de ser condemnats, però van resultar absolts. Després em van condemnar un cop més per un procediment sobre el Moviment de Resistència, basant-se en declaracions preses sota tortures.
Ara les autoritats espanyoles es troben en una situació semblant. Em volen castigar sense que hi hagi cap acció per castigar. Resulta que una persona que es troba acusada de ser membre d’aquesta suposada organització ha dit que jo en soc el “secretari general”. Fins i tot van dir que jo estic controlant l’organització des de França. Però jo visc a Suècia. No crec que aquesta persona fos condemnada per ser membre d’aquesta organització. El més probable és que ni existís aquesta declaració. M’estan castigant d’aquesta manera.
A Turquia, la justícia mai ha estat independent. L’AKP conserva totes les coses dolentes dels governs anteriors i, a més, les està augmentant. L'estat està sota el control d'una sola persona. La justícia decreta sentències basades en declaracions de "testimonis secrets." La justícia depèn d’Erdogan, que em vol castigar i fa que la Interpol em persegueixi, sense cap evidència material, ni activitat il·legal. Espanya és utilitzada com un instrument en aquesta injustícia.
El Moviment d’Educació i Solidaritat, perseguit per Erdogan, va començar les seves activitats l'any 2005 amb una iniciativa completament legal de la revista ‘Odak’, a Turquia i a Europa. Quan aquest moviment va començar a desenvolupar-se en poc temps, la pressió sobre els nostres companys i el nostre entorn a Turquia va augmentar. Per trencar els meus vincles amb els companys, el Govern d'AKP va començar de nou amb les seves acusacions de terrorisme contra mi. Alguns companys van ser detinguts a diverses ciutats sota acusacions de terrorisme, i van ser amenaçats i empresonats; malgrat que només havien participat en activitats i manifestacions legals i obertes. El nostre centre cultural de Kadikoy a Istanbul es va tancar per aquestes pressions. Van atemorir el nostre entorn i van suprimir les nostres activitats.
Vam seguir resistint contra les seves intencions de reduir el nostre entorn a activitats clandestines i il·legals, mitjançant de la privació de totes les nostres possibilitats legals. He rebutjat els mètodes que ells consideren terrorisme, i continuo rebutjant-les.
L'AKP tampoc em va deixar tranquil a Suècia. Sempre he sigut objecte d’intents ben planificats de l’AKP per aïllar-me i fer la meva vida més difícil, especialment després de l'any 2009 quan estava treballant a la Universitat de Halmstad i, també, més endavant quan treballava a les ciutats de Laholm i de Falkenberg. Però no he aconseguit demanar protecció a les institucions sueques.
L’any 2017, quan vam fundar l’associació Moviment d’Educació i Solidaritat a Suècia, els partidaris d'AKP van organitzar-se per tancar la nostra pàgina a Facebook. Vam tornar a obrir-la, van tornar a fer-la tancar. Llavors, vam haver d’obrir un compte individual (IMAGEN).
Estic preparat per pagar el preu dels nostres propòsits humanitaris i llibertaris
El Moviment Educació i Solidaritat vol que hi hagi la possibilitat que s’uneixin totes les forces contra la dictadura d’Erdogan. Treballa especialment per formar una unió entre els socialistes, els kemalistes demòcrates i el moviment kurd. Al centre del nostre objectiu d’unitat hi ha la unió dintre de l’esquerra socialista i la renovació revolucionària. Les idees del nostre moviment estan publicades en un llibre. Aquest també té el propòsit de ser un manual d’acció. El Moviment d’Educació i Solidaritat i la revista ‘Odak’ ens basem en l’educació emancipadora, les relacions humanes, les quals són resistents i solidàries.
Treballem a Suècia, Europa i també a Turquia amb el mateix propòsit. Només a Turquia les nostres activitats han estat considerades com a activitats terroristes.
El Moviment d’Educació i Solidaritat que vam fundar a Göteburg ja ha organitzat diverses activitats precioses. Ara volem obrir un local per a la nostra associació. Volem començar amb classes de balls folklòrics, teatre, guitarra, fotografia, etc., abans de la inauguració del local. Volem fer tot això amb una concepció de l’educació alternativa. I amb la mateixa comprensió estem preparant una campanya contra la criminalització organitzada. Estem fent una crida a totes les forces progressistes a la solidaritat contra els partidaris d’Erdogan que intenten ofegar la nostra associació. El mes vinent a Turquia hi haurà un judici contra la revista ‘Odak’. Estem fent una crida a totes les forces progressistes per la solidaritat amb ‘Odak’.
Erdogan és un dels dictadors més perillosos que ha existit al món. Per protegir i enfortir el seu poder, intenta empresonar els seus opositors i fer-los fora de la feina. Fins i tot, dona senyals de voler-los matar, penjar-los a la forca. Està disposat a iniciar una guerra civil per suprimir l’oposició. Soc conscient del que em puc trobar si m’entreguen a Turquia. Vaig créixer en el moviment revolucionari de Turquia, on el coratge, la devoció i no tenir por a la mort es van convertir en cultura. Vaig pagar un preu molt alt durant quaranta anys per lluitar per la llibertat. Si és necessari, ho faré de nou.
Espero que les autoritats espanyoles m’alliberin ja. Espero que el Govern suec protegeixi els valors democràtics de Suècia. La Interpol ha de desfer-se de les decisions polítiques d’Erdogan. Si hi ha algú que ha de ser buscat, detingut i jutjat, aquesta persona és Erdogan.
¡No ens rendirem!
¡Mort al feixisme i llarga vida a la lluita!
Notícies relacionades¡No passaran!
*Vaig informar el meu amic per telèfon, l’agent del consolat que va venir a parlar amb mi i els meus advocats sobre el maltractament que vaig rebre. També vaig informar les autoritats de la presó que van venir a parlar amb mi. Per mi és suficient que s’entengui que aquestes pràctiques són incorrectes i que s’hagin intentat corregir. Els policies que em vaig trobar es van entristir al respecte. Vaig decidir no denunciar-los i els meus advocats, Eva i David, ho van comprendre.
- Barcelona, protagonista La compra més gran al passeig de Gràcia des del 2017
- MOBILITAT COMPARTIDA Territori estudia tres opcions per a l’estació d’autobusos a la Diagonal
- Motociclisme Ezpeleta, el ‘senyor dels circuits’, per fi al podi
- La temporada blanc-i-blava Darder, d’ídol a "traïdor"
- Tribunals L’advocat de Rubiales el desmenteix en el cas de la Supercopa
- Repressió en l’esport L’Iran reprimeix esportistes d’elit
- Futbol Cheddira i la gran esperança
- CONSEQÜÈNCIES D’UN CALENDARI SATURAT La UEFA monitoritza totes les lesions que torturen el futbol
- Crònica rosa Sexe, mentides i cintes de vídeo (a l’espanyola)
- La gran cita del cine fantàstic El megaèxit del terror coreà sacseja Sitges