21 d’oct 2020

Anar al contingut

Hollande, cinc anys de gran decepció

El president francès deixa un país fracturat, una esquerra dividida i una economia ranquejant

L'inquiino de l'Ellíseo abandona el poder superant records d'impopularitat

Eva Cantón

Hollande, cinc anys de gran decepció

PASCAL PAVANI

El pròxim dia 14, François Hollande abandonarà l’Elisi deixant un electorat sumit en la decepció, una esquerra fracturada, un país socialment dividit i econòmicament ranquejant. Les esperances de veure el president socialista defensar l’Europa social enfront del mantra de l’austeritat imposat per Berlín es van esvair aviat.
    La seva deriva liberal, marcada per la successió de regals fiscals a les empreses, va col·lisionar amb les seves promeses electorals i la corba de l’atur no va marcar la via descendent que esperava exhibir malgrat els indicis de millora. Encara que fa dies va assegurar que deixava el país en millor estat del que el va trobar, la realitat el contradiu. El deute públic suposa el 96% del PIB, el dèficit segueix per sobre del 3% que exigeix Brussel·les i el creixement econòmic s’ha situat en una mitjana de l’1,2%.
    Hollande va arribar al poder amb la intenció d’esborrar la imatge d’hiperpresident de Nicolas Sarkozy. Es va autoproclamar «un president normal», però el temps el situaria davant un escenari excepcional, obligat a mantenir la unitat enmig de la pitjor onada d’atemptats terroristes que ha viscut el país.
    Els atacs gihadistes contra Charlie Hebdo, París i Niça, que van causar 238 morts, el van portar a embarcar-se en una lluita contra el gihadisme i la seva política exterior es va orientar a combatre l’Estat Islàmic als seus feus de l’Iraq i Síria en el si de la coalició internacional liderada pels EUA.
    En el pla intern, es va reforçar tot l’arsenal antiterrorista i va mantenir el país en l’estat d’emergència en què encara es troba a causa de l’alt nivell de l’amenaça que pesa sobre França, com s’ha vist en el recent atac que va costar la vida a un policia als Camps Elisis en vigílies de la primera volta de les presidencials del 23 d’abril passat.
    Al desgast sofert per la polèmica reforma laboral que va tensar el carrer s’hi uneix l’inútil debat sobre la retirada de la nacionalitat als condemnats per terrorisme. Els conflictes socials van deteriorar tant la seva imatge que cedirà el càrrec al seu successor enfilat a un rècord d’impopularitat.
    França va viure també sota el seu mandat les protestes per l’aprovació del matrimoni homosexual. I el triomf de donar a llum un acord per lluitar contra el canvi climàtic a la Cimera de París del desembre del 2015.
    Però el president ha sigut qüestionat fins i tot a les seves files. La majoria parlamentària es va fracturar amb la irrupció d’un grup de diputats rebels en peu de guerra contra la seva política econòmica i el seu partit va acumular a les urnes una derrota rere l’altra, aplanant el camí cap a una més que probable implosió del socialisme francès.
Gust amarg
Hollande assegura que baixarà per última vegada les escalinates del palau de l’Elisi sense cap melancolia però que li quedarà el gust amarg de no haver sigut més convincent, de no haver unit més. «Reconec que he sigut un president impopular, però, en fi, al contrari de Sarkozy o de Mitterrand, no m’han odiat», deia en una entrevista al setmanari L’Obs. «Avui, estic a dos dits de ser estimat». Més que els seus fracassos polítics, molts reproven la seva incapacitat per establir un vincle carismàtic amb els ciutadans. El desembre passat es va convertir en el primer president que no optava a la reelecció, conscient que la seva impopularitat podria arrossegar l’esquerra a una derrota segura.
    Fa cinc anys, el candidat Hollande feia campanya per aconseguir una França «tranquil·la» que, segons el seu parer, Sarkozy havia fracturat. Per reformar un país que veia ofegat per un desordre econòmic i social inèdit. Avui, podria estar a punt de succeir-lo el seu exministre d’Economia, que ha dissenyat la seva estratègia basant-se en la ruptura, com va fer Sarkozy amb Jacques Chirac el 2007.
    A Macron el president li ha donat un últim consell: «Es veurà enfrontat al principi de realitat. França són els seus territoris, els seus destins polítics, els seus homes. L’elecció presidencial és relativament lliure, però les legislatives són el retorn a la tradició i a la disciplina».
    Hollande es prepara ara per encarar el futur fora de l’Elisi. A pesar de la seva discreció, els mitjans francesos donen algunes pistes. Entre elles optar a la presidència del Consell Europeu.