President consort, primer cavaller... ¿Com cal anomenar Bill Clinton?

Un dels conferenciants més ben pagats del planeta, si no el que més, és William Jefferson Clinton (Hope, Arkansas, 19 d’agost de 1946), Bill Clinton des de sempre, president dels Estats Units entre el 20 de gener de 1993 i el mateix dia vuit anys després, que, d’acord amb la tradició, segueix sent «senyor president» a partir de llavors. «Amb vostès, el president Bill Clinton», diuen els presentadors de les seves xerrades abans de donar-li la paraula; «amb vosaltres, el president Bill Clinton», van proclamar amb força els speakers en els actes de la campanya de Hillary Clinton en què participa. Ser president imprimeix caràcter i mai es retira el tracte a qui va ocupar el Despatx Oval, però ara s’acosta un problema de protocol, de lèxic: ¿com s’ha d’anomenar o com cal referir-se al marit de la presidenta si Hillary Clinton guanya?

Els pares fundadors ni tan sols van entreveure la possibilitat que més de dos segles més tard el comandant en cap fos una dona. El repartiment de papers va quedar del tot estipulat aleshores: hi hauria una primera dama, però la presidència seria sempre, sens dubte, per a un home. ¿Què s’ha de fer ara? La densitat de la biografia de Clinton –el president jubilat– no admet improvisacions; la seva carrera de governador d’Arkansas, de brillant polemista, de senyor d’Occident, d’amant imprevisible –el cas Levinsky i altres d’anteriors menys sorollosos–, la seva reconeguda capacitat de seduir grans auditoris, aquell mig somriure de paio espavilat de tornada de tot, obliga a obrar amb enecert i distingir-lo amb algun títol ressonant per afegir al de senyor president.

Ressonàncies britàniques

L’etiqueta o sobrenom protocol·lari que més agrada és la de first gentleman (primer cavaller), una mica rebuscat si es vol, amb ressonàncies britàniques potser, de príncep consort, és una possibilitat, però força apropiat per a algú amb uns orígens polítics en la proximitat de l’elit liberal dels EUA –va conèixer John F. Kennedy (1963), va formar part de l’auditori convocat per Martin Luther King el dia del famós discurs I have a dream (Tinc un somni), va trobar en Keynes una font d’inspiració–, i una formació acadèmica sense peròs possibles: Georgetown, Oxford i Yale. En tot cas, un títol convenient per suavitzar el record de la seva vida galant, d’aquella confessió seva: a casa (la Casa Blanca), durant un temps, «només podia parlar amb el gos».

A algú que es va presentar a Bar-celona (octubre del 2001) per pronunciar una conferència pagada a preu d’or i va afirmar que «el futur serà català o talibà» –multicultural i tolerant o hermètic i sectari, va voler dir–, fos seva la frase o de qui va redactar el discurs, sap atraure’s el públic amb rara habilitat; a algú que es va emocionar en la convenció demòcrata del juliol, al dir que poder conèixer-la va ser un dels millors regals que li va fer Hillary, li quadra el sobrenom de primer cavaller, tan lluny ja les conegudes aventures passatgeres.

Els més llestos de la classe

Notícies relacionades

Netanyahu ataca Gaza, el Líban i Síria mentre perd socis de Govern

La falta de consens a la UE impedeix aplicar sancions al Govern israelià

Al cap de poc de convertir-se en president, va circular per Washington un acudit que més o menys anava així: «¿Saps per què hi ha cada dia més muts treballant a la Casa Blanca?», preguntava un funcionari a un altre. «Perquè cada dia dormen junts el primer i el segon de la classe, i només ells poden opinar», era la resposta. També s’explica que en certa ocasió, amb el càrrec acabat d’estrenar, Bill i Hillary miraven velles fotos i van topar amb una en què ella apareixia amb un nòvio de l’adolescència, John de nom. «¿Saps que John és taxista? T’hauries pogut casar amb un taxista», va dir el president. «¿Saps que John hauria pogut arribar a president?», va respondre la llavors primera dama. Aquest és el joc: la carrera de Bill Clinton és inseparable de la determinació d’ella, i la d’ella, de l’obstinació d’ell.

Hillary Clinton va deixar caure pocs dies després de la victòria del seu marit el 1992 que en tindrien dos –no va dir presidents, però potser ho va pensar– pel preu d’un. ¿La història està a punt de repetir-se amb el first gentleman?