FERIDA OBERTA
Espanyols, les víctimes oblidades dels camps de concentració
La col·laboració del franquisme amb els nazis i la falsificació de cognoms dificulten la identificació dels entre 50.000 i 80.000 afectats
El 4 de setembre de 1936 Espanya estava sumida en una devastadora guerra civil. Francisco Largo Caballero havia sigut designat president del Govern republicà però el seu mandat va durar poc. L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona van forçar-ne l'exili a França. Com molts altres espanyols perseguits pel règim nacional-catòlic de Franco, es va amagar al sud del país veí però una altra vegada l'avanç del feixisme li va esmicolar les esperances. La invasió nazi va suposar el seu confinament al camp de concentració de Sachsenhausen, al nord de Berlín. L'abril del 45 aquest sindicalista marxista va ser rescatat per l'Exèrcit soviètic, una sort que no van tenir molts altres dels seus compatriotes.
Encara que els historiadors apunten que hi va haver entre 50.000 i 80.000 víctimes espanyoles als camps de concentració, 71 anys després del final de la segona guerra mundial encara no hi ha xifres concretes. Això es deu a diversos factors. Ja sigui per error o per falsificació voluntària, molts espanyols van ser registrats amb cognoms que no eren els seus i amb la nacionalitat francesa. “Aquesta dificultat per tenir informació fins i tot va obrir les portes a falsos testimonis”, assegura Benito Bermejo, l'historiador que va destapar el cas d'Enric Marco, durant una taula rodona a Berlín organitzada per l'ambaixada d'Espanya amb el títol 'Víctimes i supervivents espanyols dels camps de concentració'.
Qui sí que va viure de primera mà els horrors nazis va ser el francès Roger Bordage. Com Largo Caballero va acabar a Sachsenhausen, d'on ara és el president del seu comitè internacional, i es va poder escapar d'aquesta tràgica experiència. Els dos anys que va estar pres va passar de 73 a 33 quilos, cosa propiciada per jornades d'esclavitud inhumanes. “Si som aquí és gràcies a la capacitat d'organització dels comunistes. Ells ens van explicar l'atemptat a Hitler o el desembarcament a Normandia i això era millor que qualsevol aliment”, assegura qui un dia va tenir per nom el número 16.440.
Hitler-Franco, una aliança fatal
El 90% dels espanyols capturats a Alemanya van tenir menys sort que Largo Caballero i van anar a parar al camp de Mauthausen. S'estima que el 1942 hi havia fins a 7.200 espanyols entre els barracons d'aquesta presó austríaca, dels quals fins a 4.800 van ser assassinats. Tot i així, les dades reals podrien ser molt superiors. “Franco no volia que els espanyols a Mauthausen tinguessin nacionalitat així que van ser identificats com a pàries”, apunta Bordage com un altre factor que dificulta la identificació de les víctimes hispàniques. El camp es va convertir en el destí final de molts ‘Rotspanienkämpfer’, com es deia als rojos combatents espanyols.
Espanya va ser un país neutral fins a la victòria dels aliats però la seva societat era anormalment bel·ligerant i implicada en el conflicte. “La proximitat de la guerra civil va condicionar l'alt grau d'organització de la militància antifeixista”, assegura el catedràtic en Història Contemporània Xosé Manoel Núñez Seixas. Això, subratlla, també explica que l'assassinat d'espanyols en camps de concentració sigui més alt que el d'altres nacionalitats. A Mauthausen es va executar el 67% dels presos provinents d'Espanya.
Fins a l'any 2005, sota la presidència del José Luís Rodríguez Zapatero, Espanya mai havia participat en el memorial de Mauthausen. “La falta de memòria històrica ve de la falta d'una consciència antifeixista en la política”, lamenta Núñez Seixas. Les falsificacions d'identitat i, sobretot, el col·laboracionisme franquista amb el règim de terror nazi per acabar amb la resistència republicana dificulten encara més aquest exercici de rememoració. Moltes famílies seguiran sense saber què se'n va fer dels seus parents suposadament exiliats a un destí millor.
