Empremta catalana a l'Havana

L'Havana catalana. En un any transcendental perquè els catalans es pronunciïn sobre la seva independència, a Cuba sobreviu una de les seves arrels històriques. Hi ha moltes dades. En aquest país es va escriure la primera constitució catalana, que no va entrar mai en vigor. També es va dissenyar la bandera independentista, la quadribarrada amb el triangle blau i l’estrella blanca de cinc puntes, cosina germana de la bandera oficial de Cuba. A més, allà han emigrat milers de catalans des de finals del XVIII per buscar-hi fortuna. I molts es van erigir en poders fàctics a l’Havana i van promoure el seu desenvolupament i creixement. Bacardí, Pertegaz, Sarré, Gelat són només alguns dels molts cognoms catalans que van posar en marxa la ciutat mentre s’enriquien amb el rom, la canya de sucre, el cafè i la venda d’esclaus.

Més de 200 anys després la situació dels catalans a l’Havana és molt diferent. Lluny del luxe i la distinció que van ostentar les famílies més acabalades, que van obrir infinitat de negocis i palauets d’estil colonial, i van dissenyar l’entramat de nous carrers més enllà de les muralles, a manera de l’Eixample barceloní amb modernisme inclòs, els descendents (fills, néts i besnéts d’aquells primers catalans) han viscut o viuen vinculats a la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, més coneguda com el Casal Català, l’entitat d’ajuda social més antiga del món (té 175 anys). «La primera societat de beneficència per a catalans emigrants es va crear per ajudar els que no van prosperar», explica l’historiador Josep Maria Solé Sabaté, que en un dels seus viatges a l’Havana als 80 es va entrevistar amb els socis d’aquesta oenagé, que li van demanar que transmetés al president de la Generalitat, llavors Jordi Pujol, els seus problemes econòmics. Aquella intercessió del llavors jove historiador va servir perquè Catalunya comencés a enviar ajuda al Casal Català de l’Havana.

«El 1996 vam aprovar de forma oficial ajudar les comunitats catalanes a l’estranger per fomentar activitats culturals com la sardana o les corals, però en el cas de Cuba es va decidir donar també una ajuda assistencial, que és la majoritària, perquè els seus socis puguin comprar medicaments i menjar, però també per al manteniment de la seu social i de l’ermita de Montserrat», explica Daniel Gimeno, responsable de l’Àrea de de Diplomàcia Pública de Comunitats de Catalans a l’Exterior de la Generalitat. La crisi, però, ha fet caure en picat aquests ajuts. El 2012 es van enviar 106.000 euros, però el 2013 i el 2014 la subvenció anual va baixar a 20.000. La seva oficina calcula que almenys uns 1.600 catalans viuen a l’Havana.

Seu en molt mal estat

Dolors Rosich (l’Havana, 1935) presideix la Societat de Beneficència de l’Havana i és la que reparteix aquests imports entre la seva entitat i quatre casals més que hi ha a Cuba. El seu pare hi va arribar el 1921 i ella va créixer «amb el català a casa». L’edifici de l’entitat que dirigeix està ara en un estat gairebé ruïnós i necessita una rehabilitació urgent. Encara que això no impedeix que part dels seus 1.164 socis (molts són avis) assisteixin a les activitats que s’organitzen en aquesta gran casa: havaneres, celebració de Sant Jordi, esbart dansaire, puntaires, lectura de poesia, algun concert i projeccions de pel·lícules i reportatges sobre Catalunya.

«Però la nostra activitat més important ara és la d’entregar diners als socis que més ho necessiten. Són un centenar de persones jubilades, que reben una pensió molt baixa i que necessiten ajuda», explica Rosich. La pensió de jubilació mitjana a Cuba no supera els 30 euros mensuals. «I han de pagar-se medecines i l’electricitat de les vivendes, a més de comprar menjar», afegeix la presidenta. Al barri de Vedado, un dels més elegants de l’Havana, on hi ha molts dels hotels per a turistes, l’espera Nicolás González Font, de 71 anys. El seu besavi, Francisco Font. va emigrar a Cuba. Enginyer químic jubilat, no pot contenir les llàgrimes quan explica que pateix Parkinson des de fa anys i que no pot escriure. «La malaltia no té cura i empitjora», diu. La seva dona, Elena, infermera cubana, el cuida i el mima. «Ho és tot per a mi», diu ell. «Agraïm molts els diners que ens dóna el Casal Català i també els lots de productes com el vi i el torró», detalla ella, emocionada.

Diners per a 100 socis

Rosich es dirigeix després amb l’únic cotxe que té l’entitat fins a la casa de María Rafaela Pujadó García, de 74 anys, el pare de la qual va néixer a Barcelona. El seu marit, Rolando de la Caridad Gallardo, de 75, està ajagut en un llit de l’entrada de la casa, seminu. «És que aquí no tenim culeros (bolquers) per a persones grans», s’excusa. A prop seu, un munt de draps serviran de bolquers. Ell només mira. «Està crític, amb Parkinson, diabetis i hipertensió», explica Pujadó. «Jo cobro 270 pesos al mes de pensió i ahir en vaig pagar 120 en medecines», es lamenta la dona, que també es felicita de ser sòcia de la Societat de Beneficència i de poder rebre les ajudes. Ara, un centenar de socis es reparteixen a l’Havana part de la partida de la Generalitat.

Un altre dels objectius d’aquesta oenagé catalana és el manteniment de l’ermita de Montserrate (els cubans l’escriuen amb e final), que és de la seva propietat. La petita església, que es va dissenyar per ser instal·lada a la famosíssima plaça de la Revolució els últims anys del Govern de Batista, es va construir a finals dels 50 en una bonica finca enjardinada a prop de l’aeroport de l’Havana. És una rèplica de l’església de s’Agaró i alberga una còpia de la mare de déu de Montserrat, venerada pels catalanocubans. Jesús Jiménez García (Cienfuegos, 1965) és l’encarregat de la seva conservació. Besnét d’un comerciant català, economista i teòleg, lamenta que no hi hagi diners per reparar un vitrall trencat i altres desperfectes. «L’Església cubana no se’n vol fer càrrec, al no ser de la seva propietat. Ja han entrat diverses vegades a robar. Potser es podria agermanar aquesta ermita amb l’església de s’Agaró, ja que l’arquitecte va ser el mateix», suggereix. I recorda que aquesta petita església «és un dels set tresors de la Catalunya exterior».

Una altra de les activitats promogudes pel Casal Català és la dansa. Se n’encarrega Carlos Velázquez (l’Havana, 1962), museòleg i ballarí. «M’agradava la dansa espanyola i als 80 vaig anar al Casal Català. Vaig aprendre a puntejar sardana amb el pare Armengol. A l’Esbart Dansaire hem fet vestits de ball amb sacs d’arròs i cortines de les sòcies», relata qui a més a més coordina el Centre Cultural Barcelona-l’Havana, que realitza activitats conjuntes amb l’Escola Massana de Barcelona, al marge del casal. «Amb el ball a vegades em sento ambaixador de la dansa catalana», explica Velázquez, que s’emociona a l’explicar la seva relació cada vegada més estreta amb Catalunya i recordar que el seu pare està enterrat al panteó català de l’Havana.

El cementiri de Cristóbal Colón és el més gran de Cuba. Ocupa 57 hectàrees, que serien unes 57 illes de l’Eixample barceloní. L’empremta catalana aquí és impressionant. A les desenes de mausoleus meravellosos de les més importants fortunes dels emprenedors catalans que ja no van tornar, s’hi suma un panteó per enterrar-hi tots els que no van poder costejar-se una tomba pròpia. Allà treballa, per encàrrec de la Societat de Beneficència, propietària de l’edifici fúnebre, Antonio Caldería, de 80 anys. «A vegades vénen famílies catalanes que estan de vacances a Cuba i s’acosten per preguntar per un avi o un besavi», explica Caldería, que fa 10 anys que cuida l’edifici funerari.

A dos quilòmetres justos de la porta principal del cementiri hi ha la Facultat d’Arts i Lletres de la Universitat de l’Havana, on Marta Escartín (Barcelona, 1981) ensenya català a mig centenar d’alumnes. Ella va viatjar a l’illa fa tres anys gràcies al programa d’ensenyament d’aquesta llengua a l’estranger de l’Institut Ramon Llull. Sobre l’èxit de les seves classes afirma: «Els cubans tenen moltes inquietuds culturals. La falta d’opcions, com ara tenir només tres canals de televisió i les dificultats per accedir a internet, els fan buscar alternatives com estudiar català». Malgrat que admet altres motius: «Hi ha alumnes descendents de catalans i altres que volen estudiar a Barcelona. I el Barça és una altra raó». Per a tots la llengua catalana és una optativa útil per a la seva carrera de lletres.

Agermanament escolar

Ingrid Cruz Pérez (l’Havana, 1959), al costat d’Escartín, li dóna la raó al despatx del departament de català. Professora de Biologia, ha lluitat per mantenir l’estreta relació entre un fenomenal complex escolar de Marianao amb l’oenagé catalana Ensenyament Solidari i una escola de Sant Boi. Per aquesta unió han aconseguit un vell camió per repartir menjar als 10.000 alumnes del complex educatiu i també mantenir vives tradicions catalanes a les seves aules. «Els nens canten i ballen el Joan petit quan balla amb ritme cubà», explica.

Notícies relacionades

Empremtes catalanes a l'Havana

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Una altra de les entitats que ajuden a mantenir viu el germen català a l’Havana és la Penya Barcelonista, amb seu al Casal Català. «Ja tenim 200 socis i tots tenen el seu carnet», afirma, orgullosa, Alina Ferrara, que acaba d’assaborir la Champions de Berlín davant d’un petit televisor del bar del Casal Català. «Tenim una placa a la porta 76 del Camp Nou», exclama Domingo Vila, de 86 anys i natural de Sabadell (va emigrar el 1947). A ell i als seus companys els aniria bé disposar d’una televisió més gran per veure millor els partits.

«Aquí fan falta moltes coses. Hi ha molta gent a Catalunya que es va fer rica a Cuba i ara podrien ajudar la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, la més antiga del món», reflexiona Jorge Oller (Barcelona, 1929), expresident del Casal Català que va arribar a Cuba quan era un nen i que es va convertir en el fotògraf de premsa més guardonat del país. La seva veïna i amiga, Imma Sallés (Sabadell, 1961), a qui va voler conèixer quan va veure una estelada penjada a la façana de casa seva, va arribar a Cuba fa dos anys i ja s’ha casat amb un simpàtic negre cubà, Ismael Andreu («possiblement el seu cognom ve d’algun català amo d’esclaus d’Haití», aclareix). Sallés col·labora també amb la Societat de Beneficència, de la qual no va trigar a fer-se sòcia. «M’encantaria que fos com abans, quan hi havia diners i es feien moltíssimes activitats. Ara, amb la subvenció tan baixa, per culpa de la crisi, costa fer coses i la gent està desmotivada», es lamenta. Igual que molts, confia que la Catalunya havanera torni a arrelar amb força. Mentrestant, es bolca en el seu nou treball: «Assessorar empreses catalanes que vulguin instal·lar-se a Cuba». La que ja va ser conquistada pels avis d’aquells que, actualment, sembla que la tinguin en l’oblit.