El genocidi armeni

El genocidi armeni perpetrat pels turcs el 1915 és un dels episodis més dramàtics de la Gran Guerra: les xifres de les seves víctimes oscil·len entre 300.000 (segons fonts turques) i un milió i mig (segons les armènies). El govern d'Ankara sempre ha negat la massacre i la seva veïna República d'Armènia la va condemnar en la seva declaració d'independència de 1991. ¿Què va succeir realment?

L'historiador Francisco Veiga ha reconstruït els fets amb solvència en el seu assaig El turco, on mostra com al segle XIX va créixer la rebel·lia armènia al si de l'imperi otomà i en les últimes dècades va alimentar el seu moviment nacionalista. D'aquesta manera, en la guerra russo-turca de 1877-1878 els seus activistes van rebre armes russes (per recolzar l'ofensiva tsarista al front del Caucas i Anatòlia oriental) i a finals de la centúria van cometre diverses accions subversives, castigades amb execucions i destruccions de poblets la tardor de 1895-1896.

L'esclat de la Gran Guerra va situar el problema armeni en un primer terme. El gener de 1915 l'exèrcit turc va patir una gran derrota al Caucas, a Sarikamis (38.000 baixes) i llavors, assenyala Veiga, el seu alt comandament va témer que una gran revolta armènia aïllés les tropes del lloc. Aquest aixecament va semblar produir-se a l'abril, quan rebels armenis van ocupar la ciutat de Van. Amb les coses així, el dia 24 d'aquell mes el cap de l'Estat Major otomà va emetre una directiva estipulant que la població armènia havia de reduir-se a un 10% en diverses zones i el seu contingent deportat havia de ser tractat amb consideració fins al seu destí, però aviat es van cometre massacres. ¿Per què? Documents trobats indiquen que, en realitat, la determinació d'assassinar-los va ser prèvia al seu èxode i s'hauria pres a finals de març, amb el ministre de l'Interior, Talat Pasha, com a responsable de més nivell. Els acadèmics turcs que neguen el genocidi atribueixen les morts de deportats a les penoses condicions de viatge (el clima extrem, el trajecte difícil, les carències sanitàries), cosa que no exculpa les autoritats otomanes i per a Veiga confereix «temeritat criminal» a la seva decisió.

EL PES DE L'HERÈNCIA / En el seu moment, el desastre armeni va deixar «l'opinió pública occidental horroritzada», subratlla la també historiadora Margaret MacMillan: als EUA es van recaptar diners per a les víctimes, als nens anglesos que no s'acabaven el menjar del plat els recordaven les penúries armènies i el president britànic, David Lloyd George, va prometre que Armènia no seria tornada a «la maleïda tirania dels turcs». Però quan van negociar els acords de pau del 1919 els líders aliats van evitar crear un Estat armeni: no ho volien els russos, ni menys encara els turcs derrotats, i cap potència vencedora va voler tutelar aquell territori llunyà i mal comunicat.

Avui en dia el record del genocidi, al qual contribueix una diàspora de vuit milions d'armenis, entorpeix les relacions exteriors de Turquia. En aquest sentit, aquest passat mes d'abril, el seu president, Recep Tayyip Erdogan, va fer un gest d'aproximació al poble armeni: va desitjar que descansessin en pau els que van perdre la vida a inicis de segle XX i va expressar el seu condol «als seus néts». Les ferides obertes el 1915, doncs, es resisteixen a cicatritzar.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

I DEMÀ:

26. Llibres per després d'una guerra