De la victòria mutilada al feixisme

Itàlia va intervenir en la Gran Guerra amb l'Entesa, però a l'acabar la contesa no va rebre els territoris que esperava. Va adquirir llavors popularitat al país la idea que la seva victòria havia estat «mutilada· pels seus aliats. ¿Per què es va generar aquesta sensació de fracàs?

Per comprendre-ho s'ha de tenir en compte que Itàlia era un país que acabava d'arribar a l'escena internacional (la seva unificació va finalitzar el 1871), sense gaire èxit al crear un imperi colonial, ja que Abissínia li va infligir una humiliant derrota a Adua el 1896. En aquest marc, la Gran Guerra li va brindar l'oportunitat d'augmentar els seus territoris. El 1914 Itàlia estava aliada a les potències centrals, però a l'iniciar-se el conflicte va canviar de bàndol i es va alinear amb l'Entesa. ¿La raó? En cas de triomfar, els aliats es van comprometre a cedir-li les regions austríaques de Trentino, Ístria i Dalmàcia en el Tractat de Londres, de l'abril de 1915.

La participació italiana en la contesa va ser controvertida, perquè el seu Executiu la va negociar d'esquena al Parlament, no va tenir un ampli suport social i el seu Exèrcit va mostrar greus deficiències, com va il·lustrar la seva derrota a Caporetto el 1917, en què l'enemic va fer 300.000 presoners. A més, el conflicte va passar a Itàlia una considerable factura: mig milió de morts i un altre mig milió de ferits i el 1919 devia als seus aliats 700 milions de lliures.

Amb aquest panorama, quan els líders aliats es van reunir a París aquell any per acordar la pau, el president italià, Vittorio E. Orlando, els va reclamar els territoris acordats i la ciutat portuària de Fiume (actual Rijeka croata), necessària per mantenir el comerç amb Trieste. Però els aliats havien decidit crear Iugoslàvia i no podien satisfer les seves reivindicacions, desencadenant així a Itàlia una gran campanya exigint la Dalmàcia.

En aquest marc, Benito Mussolini va formar el març de 1919 els seus Fascio di combattimento sense èxit, però la reivindicació de Fiume dels mesos següents li va aportar ensenyances decisives per arribar al poder.

Tot va començar el 12 de setembre de 1919, quan uns centenars d'ultranacionalistes (excombatents, feixistes, militars) van ocupar la ciutat liderats per Gabriele d'Annunzio, aclamat excombatent i poeta autor de l'expressió «victòria mutilada». Aquest va declarar la ciutat annexionada a Itàlia i l'agost de 1920 es va atribuir tots els poders civils i militars, conformant un assaig del mussolinisme (el seu biògraf Michael A. Ledeen el qualifica de «primer Duce»). La situació de l'enclavament es va resoldre el novembre d'aquell any, quan un acord entre el Govern italià i el iugoslau va donar a Fiume l'estatus d'Estat lliure unit a Itàlia per una llengua de terra, constituint una victòria per als nacionalistes.

MARXA SOBRE ROMA / L'episodi va ensenyar a Mussolini que un cop d'Estat civil podia tenir èxit polític i el va escenificar tres anys després amb la seva «marxa sobre Roma»: el 22 d'octubre de 1922, 40.000 seguidors es van dirigir a la capital per exigir el poder i el Rei va acceptar que el líder feixista formés govern. Com assenyala la historiadora Margaret MacMillan, «Mussolini va demostrar que havia après molt bé la lliçó de Fiume». En suma, la «victòria mutilada» va obrir el camí al feixisme.

I DEMÀ:

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

24. Una Societat de Nacions

ineficaç