A la recerca de la identitat

Als escocesos no només els agrada ser escocesos, si no que els agrada presumir-ne. Ara bé, no solen posar-se d'acord quan es tracta de definir la seva identitat. N'hi ha que et parlen del kilt (la característica faldilla) i de les gaites, mentre altres al·ludeixen al fascinant paisatge de llacs, muntanyes i castells; alguns recorren al whisky i al haggis, i els més cultes citen la muralla d'Adrià i William Wallace, o les novel·les de Walter Scott i R. L. Stevenson. Amb tot plegat, és potser un llibre d'aquest últim, L'estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde, el que millor defineix la dual identitat escocesa.

Fa uns anys, gràcies a una amiga escocesa, vaig passar una temporada a Collieston, un poblet de la costa est. A l'antiga casa de pescadors, on no faltaven els llibres de Scott i Stevenson, tenia com a veïns un almirall retirat i un ornitòleg. El primer es passava el dia mirant el mar; el segon, queixant-se del soroll dels helicòpters que es dirigien a les plataformes petrolíferes.

Vaig passar uns dies tranquils a Collieston, sempre pendent d'un temps accelerat en què les tempestes s'alternaven amb un sol que desprenia una càlida llum nòrdica. Als afores del poble hi havia una Farm Shop que consistia en una taula plena de verdures i una caixa metàl·lica. No l'atenia ningú. Agafaves el que necessitaves i deixaves els diners a la caixa. Segons em va dir l'amo, mai ningú va robar res. «Som escocesos», va afegir orgullós.

A prop de Collieston s'aixeca el castell de Slains, on diuen que es va inspirar Bram Stoker per escriure el seu Dràcula. És una ruïna a tocar del penya-segat, però veure aparèixer els murs entre la boira segueix causant impressió, encara que s'ajusta més a l'esperit escocès el castell de Dunnottar, on es diria que encara ronda el fantasma de Macbeth, o el d'Eilean Donan, escenari de diverses pel·lícules.

Parlament de Miralles

Vaig viatjar unes quantes vegades a Edimburg des de Collieston. Vaig recórrer la Milla d'Or, vaig esquivar milers de turistes, vaig pujar al castell, vaig visitar la casa de Stevenson, vaig repassar les novel·les negres d'Ian Rankin i em vaig atipar de veure gaiters amb faldilla que convertien la ciutat en un parc temàtic. Recordo que quan vaig visitar l'original Parlament d'Escòcia, dissenyat per Enric Miralles, la meva amiga va comentar: «Amb un Parlament així, no m'estranya que alguns escocesos aspirin a un país independent».

Glasgow és l'altra cara de la dualitat escocesa. Aquí manen la ciutat industrial, el modernisme de MacKintosh, la passió pel futbol i la visió nihilista de Trainspotting, d'Irvine Welsh que, encara que ambientada a Edimburg, es va filmar a Glasgow. Va ser en un concorregut pub de la ciutat on algú em va dir: «Oblida't de les ciutats si vols captar l'essència d'Escòcia. Vés-te'n a les Highlands, a les Terres Altes, i assisteix a uns Highland Games. Allà hi ha el quid de la nostra identitat».

Li vaig fer cas i vaig emprendre un viatge de diversos dies pel nord. Vaig circular per estretes carreteres proveïdes, cada pocs quilòmetres, de passing places, vaig admirar el verd omnipresent i vaig freqüentar els pubs per beure cervesa i whisky, i per menjar haggis (un embotit de gust fort que se serveix amb neeps and tatties). Vaig pujar fins a dalt del Ben Nevis (el cim d'Escòcia, de només 1.344 metres), vaig buscar sense sort el monstre del Loch Ness i me'n vaig anar d'excursió per la bella illa de Skye.

A Fraserburgh vaig visitar un far impressionant i el museu adjacent, on em vaig assabentar que els avantpassats de Stevenson havien estat hàbils constructors de fars. Potser d'allà li va venir la inspiració per escriure L'illa del tresor. No gaire lluny d'allà, la Findhorn Foundation em va mostrar una altra cara d'Escòcia, amb un esperit hippy i cases foses amb la naturalesa.

Els meus últims dies a Escòcia van coincidir amb la celebració dels Highland Games a Pitlochry. Va ser una agradable sorpresa. En un camp dels afores, entre cerveses, balls i concursos de gaita, vaig assistir a proves tan atàviques com el llançament de pedra, tug of war (estirar la soga) o tossing the caber (llançament de tronc fent-lo girar sobre si mateix).

Notícies relacionades

El cor i la butxaca

Escòcia s'acosta al referèndum inclinada al 'no'

Em vaig emportar una bona impressió de l'essència d'Escòcia, encara que el millor va venir quan, al final dels jocs, em vaig trobar que el cotxe no es posava en marxa. Tot estava tancat a Pitlochry, però la solidaritat dels veïns es va posar en marxa i va venir un mecànic que va aconseguir arreglar l'avaria. Quan li vaig preguntar quant li devia, em va contestar amb un somriure: «Res. Només vull que t'emportis una bona impressió dels escocesos».

Me la vaig emportar, per descomptat.