Tornada a casa sense heroisme

Com va advertir el president francès Georges Clemenceau, «guanyar la pau» podia ser «més difícil» que la guerra, perquè va comportar reptes formidables als Estats implicats: reconstruir el país, pagar deutes i reinserir combatents.

El cost del conflicte va ser immens. Segons l'historiador Peter Hart, 9.722.000 soldats van morir en combat i 21 milions van ser ferits. A la vegada, 950.000 civils van morir per accions militars i 5.893.000 per fam i malalties. Encara que la riquesa destruïda era incalculable, l'estadístic britànic Ar­thur L. Bowley va estimar l'any 1919 que la massa de capital mundial hauria retrocedit al nivell del 1911.

Els caiguts van ser objecte de culte a través de monuments, cementiris i rituals. Van sorgir així minuts de silenci en el seu record, celebrats per primera vegada a la Gran Bretanya l'11 de novembre de 1919, i homenatges al soldat desconegut, iniciats un any després a Londres i París (amb enterraments de cadàvers anònims a l'abadia de Westminster i sota l'Arc del Triomf).

Els excombatents van protagonitzar un retorn problemàtic en alguns casos, al témer l'establishment que qüestionessin l'ordre social. Així, els italians capturats per l'enemic quan van tornar al seu país van ser internats en camps i van haver d'acreditar que no eren desertors o comunistes. Els soldats afroamericans van rebre la pitjor part al sud dels EUA, on molts blancs els consideraven una amenaça: el senador James Kimble Vardaman va incitar a linxar «els soldats negres, que vénen arruïnats per les dones franceses», i les multituds van arribar a apallissar-los.

Però integrar els excombatents va ser sobretot un problema econòmic. Segons el també historiador David Stevenson, a França el 1930 de cada 100 homes més grans de 20 anys, 45 eren veterans. Per pal·liar el problema, els governs els van retornar els seus antics llocs de treball en mans de dones i als EUA el 1920 el percentatge de mà d'obra femenina ja era inferior al del 1910. A la vegada, hi havia milers de ferits: a la Gran Bretanya gairebé mig milió estaven «greument discapacitats» i el 1939 encara cobraven pensions 222.000 oficials i 419.000 efectius de rang inferior.

MIRES SOCIALS / Stevenson assenyala que aquesta situació va plantejar un dilema als governs: si eren generosos podien conèixer la bancarrota i si eren «massa garrepes» podien afrontar disturbis. Llavors els Estats van desenvolupar un ampli servei de prestacions socials. La Gran Bretanya, França i els EUA van resoldre el problema dels excombatents amb «relatiu èxit», però no així Itàlia i Alemanya.

Això va tenir greus conseqüències als dos països. A Itàlia el seu nucli més combatiu es va sumar al feixisme, estimulat per l'ascens del comunisme i la idea que el seu país no havia rebut els territoris merescuts per participar en la Gran Guerra. A Alemanya el govern va tenir escàs marge econòmic per atendre els veterans i molts es van unir a organitzacions militars irregulars, els Freikorps (cossos francs), que el 1919 van aixafar una gran revolta esquerrana i van esdevenir l'embrió del nazisme. Així, els excombatents van traslladar a l'esfera civil la cultura del front amb un missatge subjacent i inquietant: per a ells la guerra no havia acabat.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Historiador I DEMÀ:

20. Balleu, balleu, maleïts