La depressió francesa

«Negociar amb els francesos no és mai un plaer. Els britànics, quan no hi estan d'acord, intenten culpabilitzar-nos, mentre que els francesos intenten fer-nos passar per idiotes». La frase pertany a l'exsecretari d'Estat dels Estats Units Henry Kissinger, i no solament és aplicable a les relacions entre París i Washington. Quan Europa no va en la direcció que França vol -i fa temps ja que no marca el mateix pas- la reacció a l'Elisi acostuma a ser d'incomprensió i d'un cert menyspreu; la famosa arrogància francesa, que segons el primer ministre, Manuel Valls, no és més que un reflex de la grandesa dels ideals republicans. Però aquesta tàctica, a la qual tan sensibles han estat dirigents de la talla de Kissinger, no ha funcionat amb la cancellera Angela Merkel.

Al principi, abans de rendir-se a l'evidència que no estava en condicions d'imposar res, Nicolas Sarkozy criticava la rigidesa d'aquesta filla de pastor protestant vinguda de l'Est, i fins i tot es mofava de les seves poc estiloses jaquetes. No li va servair de res. Així que va optar per associar-s'hi en un intent de salvar la imatge de França com a motor europeu. A la seva manera, Hollande ha seguit el mateix camí. Després de fer el gallet assegurant que li donaria la volta al tractat d'equilibri pressupostari per impulsar el creixement, ha acabat dient amén als ajustos i prestant-se a una teatral demostració de sintonia al Bàltic sota el paraigua de la cancellera.

Membre fundador de la UE, França paeix malament la sensació d'anar a remolc. Per a la segona potència diplomàtica mundial després dels Estats Units -un estatus que manté malgrat que no es correspongui amb el seu pes econòmic-, resulta incomprensible que Europa es desentengui de l'ofensiva bèl·lica que porta a terme a Mali i a l'Àfrica central. Altres raons expliquen una falta de convicció europea que té més a veure amb la psicologia d'un país que té un ministre per als territoris d'ultramar i tan sols un secretari d'Estat per a les relacions amb Europa.

A judici de l'expresident centrista Valéry Giscard d'Estaing, «França s'ha allunyat del projecte europeu perquè es troba en un estat d'esperit depressiu», relacionat amb la crisi però també amb la seva pèrdua d'influència al món. D'Estaing opina que «l'Europa dels 28 es convertirà en una espècie d'ONU regional amb vocació comercial» i que en el seu si ha de sorgir una «Europa integrada, més reduïda» disposada a equiparar «el seu règim social i fiscal» per convertir-se en «una potència econòmica mundial del segle XXI».

Aquesta falta de convicció i de lideratge es tradueix en descontentament i indiferència ciutadana. Segons un sondeig de l'institut Sofres, el 51% dels francesos s'interessen «poc o gens» per aquestes eleccions. Malgrat que dos terços de la població està a favor de l'euro, el 59% pensa que Europa «agreuja els efectes de la crisi» mentre que el 24% creu que els en protegeix. Una altra enquesta, d'Ifop, apunta que, el 25 de maig, un 74% desitja expressar la seva «desconfiança en Europa ».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Un percentatge bastant més elevat que a Espanya (55%) o Itàlia (50%), països on la crisi ha estat més profunda però on la paraula Estat no té el mateix significat.

I és que l'Estat totpoderós i paternalista que tan els agrada als francesos casa malament amb la idea d'Europa.