Les nenes de Nigèria i la lluita dins de l'islam

Al nostre país, amb escassa experiència colonial africana, tendeix a assimilar-se islam amb el nord de l'Àfrica, i poca cosa més. Però la realitat ens recorda que fa més de mil anys que aquesta tradició es troba a les grans ciutats de la sabana i que en els dos últims segles s'ha convertit en una fe majoritària i molt popular: els habitants del Sahel són musulmans, però de cultura africana, no àrab ni berber. El seu és un islam ortodox, clàssic, estructurat en grans escoles de saviesa anomenades turuq i més conegudes com a califats, perquè és el títol dels seus xeics o mestres.

Estem parlant de milions i milions de persones, de tota condició i ètnia, adeptes d'un islam clàssic, gens rigorista i molt respectuós amb la diversitat humana i religiosa. Grans mestres com Dan Fodio, Al-Haj Omar, Amadu Bamba, o Tierno Bokar han predicat l'Alcorà, amb armes a la mà al segle XIX i sense elles el segle passat.

Alguns ens hem pogut beneficiar de poder viure a les seves grans ciutats enmig d'un clima humà excel·lent, ben lluny de les croades i altres dubtoses guerres santes. No obstant, des de fa uns 30 anys hi ha una lluita teòrica i política entre els xeics dels grans califats i un sector estudiantil que reivindica una ruptura amb el món occidental modern.

El problema dels musulmans anomenats reformistes, sortits tant d'universitats com d'escoles alcoràniques wahhabites o salafistes, és que, imitant la ideologia moderna dominant, han dividit de forma maniqueua el món entre bons i dolents, allò que el segon Bush anomenava l'eix del bé contra l'eix del mal. No és que el professorat i l'alumnat d'aquestes universitats i escoles siguin gihadistes, disposats a metrallar o segrestar gent, però alguns fan el pas i es converteixen en un nou tipus de dirigent amb pretensions carismàtiques

-pocs mestres tenen realment el carisma o la gràcia divina-, que sovint és seguit per grups d'estudiants i, progressivament, per joves marginats dels grans barris perifèrics de ciutats com Kano, Zaria, Katsina o Sokoto, en el cas del nord de Nigèria.

Així, des del 1970, s'han anat creant a tot el Sahel agrupacions reformistes, molt crítiques amb els poders estatals i els califats, a qui acusen de corrupció, sovint amb molta raó. La Nigèria septentrional té unes altes taxes de pobresa suburbana, i això ha fet que estudiants radicalitzats hagin creat un gran nombre d'organitzacions que reclamen la xaria.

Dur combat

Marwa, un líder carismàtic mort en les revoltes de Kano el 1981, va ser substituït per altres moviments, menys coneguts però reals, mentre que els Governs dels estats del nord no milloraven la seva gestió i el Govern federal prioritzava el sud -més industrial i petroler.

El 2000, Mohammad Iussuf, universitari brillant i amb una forta capacitat d'atracció, creava el seu propi moviment per a la prèdica i el combat, més conegut pel seu rebuig frontal a l'educació occidental, simbolitzada en els llibres escolars, que haurien de ser prohibits per impurs (haram). La mort de Iussuf i 800 seguidors el 2009 va deixar el moviment en mans de caps militars com Xekau, que ha protagonitzat l'espectacle del vídeo del segrest de gairebé 300 nenes. Sense un canvi de dirigents, Boko Haram té poques perspectives, perquè les seves accions disgusten fins i tot als barris més pobres, però el reformisme gihadista seguirà fort en bastions del nord de Nigèria.

Notícies relacionades

Els gasoductes de Geòrgia inquieten Occident

I ara, un cop més, Khàrkiv

De fet, seguirem presenciant en les pròximes dècades un combat dur, doctrinal i ètic entre dues formes d'entendre l'islam: la moderna dels reformistes o islamistes i la clàssica de califats sufís, amb la pega d'estar massa acomodats amb un Occident hegemònic que tampoc pot presumir gaire de bondats històriques ni presents.

La força de l'islam a l'Àfrica negra és la seva intensa llibertat i el seu sentit de la diversitat, i això és el que a alguns ens fa confiar en el futur de la regió. L'islamisme gihadista més dur i estès, per contrast, té procedència algeriana i líbia, i això afecta el desert, no la sabana. El nord de Nigèria i Boko Haram són un mal símptoma, però encara no la norma dominant.