Ariel Sharon, el 'buldòzer'

Quan Ariel Sharon va patir, el 4 de gener del 2006, el vessament cerebral que el va deixar en coma durant vuit anys, portava a l'esquena una impressionant carrera militar i política. Amb Sharon no hi havia terme mitjà i, a Israel, la seva figura era vilipendiada per uns i venerada per altres. Erigit com un dels líders més controvertits de la dreta nacionalista, algunes de les seves actuacions li van valer una pluja de condemnes internacionals, i va sorprendre propis i estranys quan el 2005 va ordenar la retirada unilateral de Gaza i l'evacuació dels assentaments a la franja. Els colons, que el tenien per un dels seus estendards, no l'hi han perdonat mai.

Veterà de totes les guerres lliurades per Israel, en què va adquirir una reputació de soldat valent i brillant estrateg, 'Arik', com era conegut familiarment, va néixer el 27 de febrer de 1928 a la Palestina sota mandat britànic, de pares procedents de Bielorússia. Als 17 anys es va allistar a la Haganah, la milícia jueva clandestina que va ser l'embrió del que, un cop proclamat l'Estat el 1948, es convertiria en l'Exèrcit israelià. En la dècada dels 50 va dirigir una unitat de forces especials, coneguda com a Unitat 101, que portava a terme raids de represàlia pels atacs dels comandos palestins que s'infiltraven a través de les fronteres dels països àrabs veïns.

En la guerra de Suez (1956) va estar al capdavant d'una brigada de paracaigudistes i va ascendir a general. En la decisiva guerra dels Sis Dies (1967) va comandar una divisió al Sinaí que va tenir un paper essencial en la captura de la península per part d'Israel. Quan sis anys després, Egipte i Síria van llançar una atac per sorpresa contra Israel que va donar lloc a la guerra del Yom Kippur, Sharon va dirigir una divisió que va ser capaç d'envoltar el Tercer Exèrcit Egipci al Sinaí i capgirar la situació militar. Pocs mesos després, va entrar en política, va ocupar un escó a la Knesset (el Parlament israelià), va ser assessor de Seguretat del primer ministre laborista Yitzhak Rabin en el seu primer mandat (1974-77), i el 1981 va ser nomenat ministre de Defensa per Menahem Begin, que, al capdavant del Likud, va encapçalar el primer Govern dretà de la història d'Israel.

Com a ministre de Defensa, va ser l'arquitecte de la invasió del Líban de 1982, que va culminar amb l'expulsió de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) de Beirut. L'aventura va deixar la pitjor taca en el seu currículum, quan les milícies cristianes libaneses aliades d'Israel van assassinar centenars de civils palestins als camps de refugiats de Sabra i Xatila, que estaven sota control israelià. La comissió israeliana que va investigar el succés va considerar que Sharon tenia "responsabilitat personal" indirecta en la matança i es va veure obligat a dimitir, encara que això no li va impedir prosseguir la seva carrera política i ocupar diversos ministeris en successius governs.

El 28 de setembre del 2000, estant a l'oposició, va fer una controvertida visita a l'Esplanada de les Mesquites --que per als jueus és el Mont del Temple--, a Jerusalem Est, que es va convertir en la metxa que, després del fracàs de les negociacions de Camp David, va fer esclatar el polvorí i va provocar la segona intifada (per aquesta raó, coneguda també com la "intifada de les mesquites").

En aquest context de violència i repetits atemptats suïcides palestins a Israel, Sharon, ara líder del Likud, va arrasar a les urnes el febrer del 2001 --havia concorregut a les eleccions amb l'eslògan "seguretat i pau verdadera"-- i va ser reelegit el gener del 2003. Com a primer ministre va prometre aixafar la revolta palestina i va construir el controvertit mur de Cisjordània.

Notícies relacionades

Mor als 85 anys l'exprimer ministre israelià Ariel Sharon

Alegria entre els palestins refugiats al Líban per la mort de Sharon

La seva constitució física corpulenta, la duresa de les seves polítiques i els seus mètodes expeditius li van valer l'apel·latiu del 'buldòzer'. Però el falcó dels falcons havia arribat a la conclusió que Israel no podia mantenir tots els territoris palestins ocupats i preservar el caràcter jueu i democràtic de l'Estat. Davant la perplexitat de la dreta nacionalista que constituïa la seva base de poder, el 2005 Sharon va obligar l'Exèrcit a evacuar els colons de Gaza, va desmantellar els assentaments i, finalment, va ordenar la retirada de les tropes de la franja. Tot seguit va dimitir com a líder del Likud, va crear una nova formació centrista, el Kadima, i va dissoldre el Parlament. Tot indicava que en els comicis, convocats per al març del 2006, hauria estat reelegit amb una majoria còmoda, però el vessament cerebral va truncar el seu camí.

S'emporta a la tomba un dels secrets més preats: el destí que reservava als assentaments de Cisjordània. No és clar si tenia al cap repetir l'experiència de Gaza ni fins on. Pels mateixos motius que van afavorir la retirada de la franja, volia que Israel se separés dels palestins, però dictant Israel les condicions. És a dir, volia traçar les fronteres.