Enemic neutralitzat

El gas mostassa i el sarín, els dos principals compostos de l'anomenada guerra química, tenen una toxicitat centenars de vegades superior a la del cianur potàssic, però la seva extrema perillositat pot ser desactivada mitjançant processos efectius i contrastats des de fa dècades. El residu que arribaria a port després del tractament en alta mar, sempre segons els plans dels EUA, tindria una toxicitat similar a la de molts altres productes industrials. Pràcticament gens.

Els dos principals processos són la neutralització per hidròlisi amb alguna substància alcalina, per exemple afegint-hi sosa càustica, i la incineració a altes temperatures. «No és que els residus resultants siguin innocus completament, però tenen una toxicitat similar a la de molts altres productes industrials», explica Miquel Àngel Pericàs, director de l'Institut Català d'Investigació Química (ICIQ), a Tarragona.

En el cas del gas sarín, per exemple, la neutralització el converteix en una sal d'àcid fosfòric. «Una vegada s'ha destruït la funció química de la molècula responsable de l'activitat del gas (un enllaç fòsfor-fluor), el perill pràcticament desapareix», prossegueix. El gas mostassa també es pot desactivar per oxidació amb peroxiàcids.

El director de l'ICIQ sosté que el gran problema és que els productes tòxics que han de ser tractats, almenys bona part, no es troben en bidons amb etiquetes, sinó a l'interior d'obusos i altres projectils. «I no és fàcil desmuntar-los -afegeix Pericàs-. Accedir a ells és perillós i pot ocasionar explosions. Als Estats Units existeixen instal·lacions especialitzades en què aquest procés s'efectua amb robots i els diferents components són incinerats separadament». Al Mediterrani, per si les mosques, el procés es durà a terme en alta mar. Els Estats Units calculen que el procés d'hidròlisi generarà 7,7 milions de litres d'efluents.

Sintetitzats el 1917 i el 1939

Notícies relacionades

Una finca amb bases

Obama demana a Rajoy dipositar a Tarragona residus químics sirians

El gas mostassa i el sarín, que també es poden presentar en forma líquida, no són en absolut productes de nou encuny. La iperita o mostassa, que rep el seu nom popular per l'olor peculiar que desprèn, va ser sintetitzada pels alemanys l'any 1917 amb l'objectiu de contaminar l'enemic durant la primera guerra mundial. Al contacte amb els humans, causa butllofes i cremades, perjudica greument els ulls i pot acabar amb una mort per asfíxia.

Pel que fa al sarín, una substància inodora, es va descobrir gairebé accidentalment l'any 1939 quan un equip de científics alemanys investigava sobre nous pesticides. El sarín arriba amb rapidesa a la sang perquè s'inhala amb facilitat i també és absorbit per la pell. Com a conseqüència d'aquest efecte, causa dificultats respiratòries, nàusees i una paràlisi general del sistema nerviós. Els que sobreviuen pateixen sovint seqüeles neurològiques.