Vertigen francès davant la crisi

Malgrat el seu deute astronòmic, França manté el cap fora de l'aigua en els procel·losos vaivens dels mercats. Fins ara, els efectes de la crisi no han produït més que un lleuger refredat en comparació amb la pulmonia espanyola. Però davant l'arribada del virulent virus a les portes de les seves fronteres, el país ha posat la barba a remullar. El risc de contagi llasta una campanya presidencial la primera volta de la qual se celebra d'aquí una setmana i que molts ciutadans viuen com el preludi de la tempesta que els espera a la cantonada.

«Tot i que no ens ho diuen, nosaltres anem pel mateix camí», es resigna Jean Mattieu, de 41 anys, quan sent parlar de retallades salarials a Espanya. Aquest pilot de professió, pare de tres nens, comença a veure les orelles al llop. En la seva companyia es comença a parlar de mesures dràstiques. «Els pilots francesos som més cars que els alemanys, o ens abaixaran el salari o s'haurà de treballar més hores, no hi ha una altra sortida», augura convençut que França no pot mantenir el seu elevat tren de vida i la seva setmana laboral de 35 hores gaire temps.

Mentrestant, Jean i la seva família allarguen les cues a la carretera en direcció als Alps. Divendres van començar les vacances escolars de primavera a la regió de París, i tenint en compte els viatgers que s'amunteguen a les estacions i aeroports, la crisi sembla un miratge. De fet, els últims anys, la majoria dels francesos no han vist reduïts els seus ingressos ni el seu poder adquisitiu. Les retallades del seu generós Estat del benestar s'han limitat a una prolongació de l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Des del 2009, tot i mostrar signes de debilitat -increment de l'atur, del deute públic i galopant dèficit comercial- l'economia no ha entrat en recessió.

EL PAPER DE L'ECONOMIA / Abans que el president i candidat a la reeelecció, Nicolas Sarkozy, sacsegés aquesta setmana l'espantall d'Espanya com a exemple del que passarà si guanya el seu rival, el socialista François Hollande, la crisi no semblava figurar al centre del debat polític. «França, en la negació de la realitat», va titular la revista The Economist en portada amb un muntatge en què Sarkozy i Hollande apareixen com a personatges del quadro Esmorzar a l'herba de Manet.

Aquesta sagnant imatge de burgesos aliens als verdaders problemes del poble ha trobat ressò en el setmanari francès Le Point. «A la Gran Bretanya, Espanya i Portugal els nous governs han estat elegits prometent suor i llàgrimes. A França, el futur president es designarà sobre la base d'una mentida gran com el nostre deute, consistent a prometre un futur menys difícil que el d'ahir quan el més dur encara ha d'arribar».

«La campanya haurà mantingut la il·lusió d'una França que havent perdut la seva triple A (la màxima qualificació que atorguen les agències de notació) segueix sent capaç de parlar d'igual a igual amb Alemanya», lamenta la publicació, que augura una «cura de rigor».

Notícies relacionades

L’accent local d’un corrent global

Kast suma Xile al full de ruta dels EUA per a l’Amèrica Llatina

Els ciutadans estan completament disposats a sacrificis, però no pas a costa de les seves prestacions socials. «S'estimen més pagar més impostos», assegura Michel Rinfray, un informàtic de 40 anys. Recentment, la notícia que el president de la companyia multinacional Publicis, Maurice Lévy, percebrà un bo de 16,2 milions d'euros va escandalitzar els francesos, molt propensos a malparlar dels diners.

Sense negar en absolut el problema del deute, que és fruit d'una enorme despesa pública i uns pressupostos deficitaris des del 1974, Sarkozy i Hollande competeixen per fer pagar més als rics. Pel primer, la solució passa per contenir la despesa. El segon, en canvi, posa l'accent a rellançar l'economia i a «dominar la finança». Tots dos s'han posat el casc per visitar la planta siderúrgica de Florange, convertida en símbol del declivi industrial del país. En aquesta població, on Arcelor Mittal té en suspens un total de 6.000 obrers, la crisi no és un fantasma que s'observa a l'altre costat dels Pirineus. «El pare de Mittal era un industrial, però el seu fill és un financer», denuncia un sindicalista que tem pel seu futur: «Si Florange finalment tanca, aleshores me n'hauré d'anar, aquí això és la misèria».