Guerra a Corea: si no és avui serà demà

El nou incident entre les dues Corees, centrat aquesta vegada en una molt petita illa, és realment greu. De moment resulta difícil d'entreveure en què resideix ara l'oportunitat del xoc. Per part de Pyongyang, bé podria ser per la necessitat de mostrar fermesa ara que el joveKim Jong-un, fill de l'Estimat LíderKim Jong-ili nét del Líder EternKim Il-sung, ha estat nomenat hereu. Atès que per primera vegada es produeix en un règim comunista una successió dinàstica de tercera generació, podria tenir cert sentit demostrar que Pyongyang no pateix cap mena de complex. O al revés, i aleshores estaríem davant d'un intent de tapar descontentaments entre la població davant tanta ineficàcia heretada. Això per no posar-nos ara a estudiar la utilitat que podria tenir per a Washington un conflicte que desviés l'atenció, des de l'Iran i l'Afganistan, cap a un enemic que, desposseït de les seves armes nuclears, seria bastant fàcil de dominar.

Però el debat real està lluny d'aquesta mena de consideracions. És cert que el nou incident és aïlladament greu. No obstant, si l'acumulem a la resta dels incidents que s'han produït en els últims anys, veurem clarament que el problema és la ferida oberta: enfonsament d'un vaixell de guerra de la Marina sud-coreana, el març d'aquest mateix any: 46 marins morts; petita batalla naval a canonades l'any passat; una altra batalla naval, amb morts, el 2002; freqüents proves de míssils capaços de portar càrrega nuclear; tirotejos sovint a la frontera. Per part sud-coreana i nord-americana tampoc falten les ocasions d'encendre la metxa, començant per les maniobres navals del passat mes de juliol al mar del Japó i les que ara s'estaven celebrant quan va tenir lloc l'incident que és actualitat.

Tot plegat configura un panorama de verdadera guerra freda a l'estil dels seus millors anys calents, en la dècada dels anys 50 del segle passat. Un escenari que no porta a la dissolució pacífica del conflicte, sinó al xoc armat. Una cosa que podria produir-se ara mateix o d'aquí un, cinc o deu anys, però que sembla fatalment inexorable, i fins i tot íntimament desitjada per Pyongyang, Seül i Washington.

Per descomptat, no és una bona expectativa. Una confrontació militar entre les dues Corees no només portaria un enorme patiment i destrucció a la península, sinó que podria donar lloc al tancament o a reaccions inesperades per part de Pequín, molt lesives per a la situació política i econòmica internacional. Ja no som al 1950 i el grau d'interacció entre les economies nord-americana i xinesa (i fins i tot de subordinació d'aquella a aquesta) no permet poder-se prendre amb alegria una guerra a l'Orient Llunyà, per molt localitzada que estigui inicialment.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Fruits no immediats

De fet, ni tan sols la política dels boicots i sancions sembla un camí gaire eficaç. Arraconar al gat desesperat contra la paret no sol ser-ho. Potser hauria donat més bons fruits haver fet tot al contrari: ajuda abundant a Corea del Nord, influència cultural a dojo, contagi de llibertat. Aquestes sí que són armes poderoses, imparables a mitjà o llarg termini. Gran problema: aquesta manera d'actuar comporta per als polítics molt poca rendibilitat, sobretot per a aquell que inicia la jugada; en canvi, els beneficis poden empotar-se'ls els que vinguin darrere. Pel que sembla és millor tenir una guerra en conserva, per poder-la utilitzar quan més convingui. I el que vingui darrere, que s'aguanti.