Diumenge de pont sobre el Bòsfor

Si no es té el bastó de Moisès, travessar caminant d'Europa a Àsia o viceversa resulta impossible, a Turquia, ja que els dos continents estan separats per franges marines: el mar de Màrmara i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels. L'única manera de salvar la distància intercontinental és en transbordador o a través dels ponts bessons sobre el Bòsfor, tots dos a Istanbul.

Però en aquests ponts, inaugurats el 1973 i el 1988, només s'hi permet el trànsit rodat. Un amic que va estar de visita a la ciutat va intentar travessar-lo, tot ufanós, i després de diverses hores caminant fins a l'entrada del pont, un venedor de creps el va dissuadir de fer-ho informantlo que els vianants tenen prohibit posar un peu sobre l'estructura de ciment i acer per por que, com ja ha passat, els suïcides aprofitin els seus més de 100 metres d'altura per enfonsar la seva existència a les aigües de l'estret.

Només hi ha dues possibilitats de travessar el pont del Bòsfor. La primera, tan improbable com aconseguir la vareta de Moisès, és ser Bono, el cantant d'U2, a qui abans del seu concert del 6 de setembre se li va permetre passejar sobre l'estret amb les autoritats. L'altra es presenta cada any, a mitjans d'octubre, quan se celebra la Marató Intercontinental Eurasiàtica, que aquest diumenge va celebrar la seva 32a edició.

L'ocasió és tan especial que els habitants d'Istanbul hi aflueixen en massa. No tant a la marató pròpiament, de 42 quilòmetres i reservada als atletes, o a la més assequible de 15 quilòmetres, sinó sobretot a la cursa popular de 8 quilòmetres, en què més que de córrer es tracta d'aprofitar l'excel·lent ocasió de viure un dels ponts més simbòlics del món.

Notícies relacionades

Costa demana un alto el foc i una solució diplomàtica per a la guerra

L’Iran rebutja l’alto el foc i els EUA asseguren que l’"operació continua"

Famílies senceres, col·legials amb l'uniforme escolar, associacions d'immigrants de les més remotes províncies del país, grups enarborant banderes de Turquia i pancartes amb peticions polítiques i sorolloses penyes dels equips de futbol. En total, una riuada humana de més de 100.000 persones que, des de la sortida, al barri anatòlic d'Altunizade, fins a la meta, a l'estadi del Besiktas europeu, deixa estampes d'allò més divers. Per exemple, la d'uns adolescents que, enmig del pont, planten un tauler de backgammon per fer una partida, o unes dones amb el vestit tradicional que comparteixen un pastís d'aniversari emig de la carretera. Altres ballen i canten i gairebé tots quedem estupefactes al comprovar com es mou el pont suspès, tant que mareja veure que els fanals de la mitjana semblen joncs bressolats pel vent. Arribar a terra ferma és alleujador.

«¿Sou dels que corren?», pregunta l'Erol, cambrer d'un restaurant pròxim a la cèntrica plaça de Taksim, quan ens veu tornar suats: «Per culpa vostra he arribat tard a la feina. Havia d'entrar a les 11 i, com que tots els carrers estaven tallats per la maleïda marató, he arribat a les 13.30. ¿L'Ajuntament no veu que en una ciutat com Istanbul no es poden fer carreres perquè els fums enlaire la vida a cinc milions de persones? ¡Que se'n vagin a córrer fora de la ciutat!». Un diumenge de pont també pot tenir uns quants inconvenients.