CENTENARI D'UNA FIGURA UNIVERSAL

Per amor al proïsme

Els joves espanyols són majoria entre els voluntaris estiuencs de l'organització de la Mare Teresa a Calcuta

Atenen els orfes, els discapacitats i els malalts

Centre per a malalts terminals de les Missioneres de la Caritat a Calcuta.

Centre per a malalts terminals de les Missioneres de la Caritat a Calcuta. / MARTA ARIAS

3
Es llegeix en minuts
MAR JUNCÀS
CALCUTA

Inspirats per la feina de la Mare Teresa de Calcuta, que avui faria 100 anys, un gran nombre de joves espanyols passen bona part de l'estiu com a voluntaris en aquesta caòtica ciutat afligida per la pobresa.«Per a mi és un somni fet realitat passar tres setmanes aquí, a Kalighat», diu el Carlos, madrileny i estudiant de Medicina, un dels 10 espanyols que treballen en el primer centre fundat per la Mare Teresa per acollir els moribunds a Calcuta. Un lloc «molt dur però inspirador», assegura aquest voluntari, que tot i la seva joventut ja compta amb un ampli currículum de cooperació a l'estranger.

«Cada matí, mentre rento la roba dels malalts que esperen la mort, aixeco el cap i llegeixo que es tracta de fer les petites coses com si fossin el més important del món[una frase de la Mare Teresa penjada a la paret del safareig], i se m'omple el cor d'amor», explica amb un ampli somriure un entusiasta que prefereix no revelar la seva identitat.

Aquest estiu passaran per Calcuta uns 600 voluntaris espanyols de l'organització de la Mare Teresa. Tot i que a les oficines no guarden cap mena de registre sobre la nacionalitat dels que decideixen aportar el seu gra de sorra a la tasca d'aquesta dona ferma com una roca en la seva fe.«A ella no li faria res aquest detall, així que tot continua tal com ho va deixar. Tothom que vulgui venir a oferir ajuda és benvingut»,assegura la germana

Dennis.

El cafè espanyol

Qui sap més coses dels visitants d'Espanya a Calcuta és el propietari del cafè espanyol, Raj,«un pare per a tots nosaltres», tal com el defineix Alejandra Camps, una altra voluntària. Des de fa anys, Raj dóna un cop de mà als solidaris visitants a l'hora d'adaptar-se a la complicada metròpolis.«Els espanyols són els estrangers que vénen a ajudar més el poble de Calcuta. Què menys que algú els doni quatre consells»,diu Raj al cafè, on els voluntaris es reuneixen després de les seves àrdues jornades de neteja per compartir experiències.

«Alguns es desesperen a l'arribar. Fer un voluntariat en una de les cases de la Mare Teresa no és gens fàcil», adverteix l'Alejandra, que estudia Dret a Barcelona. «El mètode és sorprenent: arribes sense previ avís, et presentes a la reunió informativa on t'expliquen les diferents possibilitats i l'endemà ja vas a treballar a alguna de les cases –afegeix–. Ningú et diu què has de fer. Es tracta de mirar els altres i veure-ho per tu mateix. Tot i això, per dur que sigui, l'experiència és inoblidable. Personalment, pels somriures dels més petits».

«¿I quan me'n vagi?»

A Calcuta, la Congregació Missioneres de la Caritat, fundada per la Mare Teresa el 1950, té 19 residències destinades a nens orfes i del carrer, dones, moribunds, leprosos i malalts de sida. Durant tot l'any reben a tothom que vulgui oferir la seva ajuda. I els solidaris espanyols converteixen les proximitats de la casa Madre –on hi ha les oficines i la modesta tomba de la Mare Teresa– en el lloc del país on se sent parlar més en

castellà.

Notícies relacionades

A la Leire, de 23 anys i de Gernika, se li va ficar entre cella i cella anar a l'Índia i no es va fer enrere quan els que l'havien d'acompanyar van decidir no fer-ho. Però la seva experiència li deixa alguns dubtes:«Encara que la feina de les monges és inqüestionable, és trist veure la dependència dels nens i la falta de personal qualificat per a determinades tasques». Al centre de Daya Nan hi viuen 80 nens orfes, de 2 a 16 anys, amb discapacitats físiques i psíquiques. Ella fa llits, neteja i ajuda a la rehabilitació de nens amb malformacions.«Els estiro les parts atrofiades, però es necessita més constància per aconseguir resultats», explica la Leire, graduada en educació infantil i integració social.«Quan me'n vagi, ¿qui continuarà amb aquesta feina cada dia?»,es

pregunta.