CRÒNICA DES DE JOHANNESBURG
La ciutat que respira música
Festival de Dansa Umbrella.
El Festival de Dansa Umbrella de Johannesburg, que se celebra aquests dies, és menys conegut internacionalment que la seva casa mare londinenca. Però això no sembla que preocupi especialment els aficionats locals, que vibren davant els salts i les piruetes de ballarins i ballarines. Als antípodes dels típics balls zulus dels centres turístics i les festes escolars, la imatge és altament xocant. Es tracta d’autèntica dansa contemporània, d’alt nivell però que no per això renuncia a unes arrels africanes que mostra orgullosament.
El Festival Umbrella és exactament el que diu el seu nom. És un espai on els nous creadors poden fer-se un lloc, començar a ser coneguts i aspirar, amb sort i esforç, a una certa visibilitat internacional. Però per ser una trobada de «futures promeses», no sorprèn tant la quantitat i qualitat de les propostes sinó l’èxit de públic. S’ha de pensar que parlem d’un art tan minoritari com la dansa contemporània.
Però en aquesta ciutat sembla que no hi ha cap proposta musical que no tingui els seus adeptes. Johannesburg respira música, viu per a ella. I tant fa si és jazz, rock, cants tradicionals, hip-hop o dansa contemporània. Sempre hi ha públic disposat a omplir la sala que sigui. I, cal dir-ho tot, sempre hi ha uns artistes de qualitat disposats a donar al públic el que demana. Perquè encara que és cert que Johannesburg és escenari obligat per a qualsevol grup africà –els europeus i americans prefereixen Ciutat del Cap–, s’ha de reconèixer que el seu planter local és formidable.
Però això és el mínim que se li pot demanar a aquesta ciutat on la imatge més quotidiana –o més íntima si es prefereix– és la d’una dona negra amb un nen lligat a l’esquena cantant mentre treballa de qualsevol cosa. Cantant, aquesta és la dada clau. Perquè els sud-africans canten i ballen a la feina i a l’església, en les manifestacions i en els enterraments. No poden entendre cap activitat social sense música.
El gran poeta Dennis Brutus, que va compartir presó amb Mandela, m’explicava que la pitjor crueltat que va patir a la presó de Robben Island va ser que els prohibissin cantar. Aquesta és una afició que s’aprèn aviat, que literalment mamen els nens que senten les seves mares cantar mentre van enganxats a la seva esquena. Però és l’església
–on s’assisteix massivament cada diumenge– la verdadera escola nacional de cant. Allà, als cors gospel, no només es crea la següent generació d’artistes sinó que també es crea una verdadera oïda col·lectiva i una capacitat per entonar en qualsevol moment i circumstància acompanyat de desconeguts.
Notícies relacionadesNomés a partir d’aquesta experiència s’entén com és possible que els 50.000 seguidors que abarroten l’estadi Ellis Park siguin capaços d’entonar a l’uníson i fent dobles i triples veus una cançó complexa i sensible com ésEl trende Hugh Masekela.
I fins i tot en la foscor del teatre, enmig de la senzilla solemnitat dels passos de dansa, és fàcil descobrir algun peu marcant el ritme de la música.
- Situació de vulnerabilitat L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social
- Tècniques delictives Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»
- Les pluges a Catalunya deixen els pantans per sobre del 18%
- "No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"
- El somni olímpic frustrat pel franquisme
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Sanitat pública Avís de la Seguretat Social als pares amb fills menors de 26 anys: situació a tenir en compte
- Actualització de la declaració de béns Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc
- El tauler polític Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya
- Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs