Sinan, el Gaudí de l'Imperi otomà

Encara que la política turca continua tan dinàmica com sempre, inclosa la il·legalització del partit kurd PSD, avui m’agradaria parlar d’arquitectura. Si a Barcelona tenim Gaudí, a Istanbul destaca Sinan; ell és l’heroi de la monumentalitat otomana.

Durant mil anys l’edifici més solemne, impressionant i gran del món va ser Santa Sofia, l’orgull de l’Imperi cristià d’Orient. Diuen que els mosaics bizantins coberts de pa d’or produïen la impressió d’estar en un gran temple tot ell construït d’or. La cúpula se sostenia i se sosté sobre quatre immensos pilars, denominats potes d’elefant, que donen a l’espai central la majestuositat característica de la basílica.

Hagia Sóphia vol dir Alta Saviesa (no està consagrada a cap Santa Sofia) i, certament, quan s’hi entrava, segur que el missatge quedava clar: alta, sàvia i rica era l’Església cristiana. Pot ser que Roma tingués problemes, però no així l’Imperi ni la nova Església. Hagia Sóphia era el símbol de la seva fortalesa i la culminació de la capacitat de creació humana del moment.

Quan els otomans van conquistar Constantinoble, afortunadament van preservar aquesta meravella. Però si mil anys abans els cristians havien estat capaços de construir una edificació com Hagia Sóphia, llavors (1453) ells havien de superar-la, i van començar a treballar per aconseguir-ho. A Europa Occidental ja s’havia desenvolupat l’afició a la catedral gòtica, amb naus i contraforts per alleugerir el pes; a Orient van seguir amb la tècnica de la basílica, això sí, des d’aleshores fins ara dedicada a Al·là.

L’encarregat d’emular i superar per al sultà les glòries bizantines va ser Sinan, un producte exemplar dels yeniçeri. Aquesta casta militar otomana es caracteritzava no només per la seva terrorífica eficàcia en el camp de batalla, sinó també pel seu especial sistema de reclutament i formació. Eren enrolats, uns a la força i d’altres per l’honor familiar, entre els 6 i els 12 anys. Separats de les seves famílies, eren ingressats en internats on rebien l’adoctrinament yeniçeri per immersió total. Aquest incloïa no tan sols les òbvies habilitats militars, sinó també tot coneixement que pogués ajudar en l’art de la guerra.

Sinan va destacar en enginyeria i arquitectura, i per això va passar a formar part de l’elit intel·lectual de la cort del sultà. Es va erigir com el prolífic creador de més de 80 mesquites, 60 escoles, 25 hospitals i grans obres públiques com mercats, aqüeductes i ponts.

Notícies relacionades

Més de 20 països, entre els quals hi ha Espanya, exigeixen a Israel que aixequi les restriccions a les oenagés davant el drama humanitari a Gaza

La UE deixa sense resposta el pla de Netanyahu

Ara mateix es poden veure a Istanbul diverses joies arquitectòniques de Sinan. La meva preferida, perquè és síntesi i destil·lació del seu estil, és la petita mesquita de Rüstem Pasá, molt a prop del Basar de les Espècies. Ara bé, mirant al voltant, domina a l’horitzó la Gran Mesquita de Suleiman, majestuosament emplaçada en un dels set turons que, igual que Roma, també té Constantinoble. Però cal dir que en aquests moments l’obra més gran de Sinan a Istanbul no està oberta al públic, perquè s’està reparant.

L’altre dia el meu amic Ahmet Davutoglu, ministre d’Afers Estrangers, va estar a Barcelona només quatre hores inaugurant el Consolat General de Turquia, però va poder esgarrapar una mica de temps per anar a veure, encara que fos des de fora, la façana de la Passió de la Sagrada Família. Estic segur que hi va anar per comprovar si Gaudí està a l’altura de Sinan. Encara no conec el seu veredicte.