Fidel Castro fa 83 anys sense perdre ni una mica d'influència

Potser Fidel Castro no va celebrar ahir el seu 83è aniversari vestit amb el seu tern verd oliva i el rombe vermell i negre de comandant en cap, a la xarretera, sinó amb el xandall Adidas, el pijama d’un particular convalescent que ha convertit el seu llit de malalt, des de ja fa tres anys, en l’oficina de treball que el manté omnipresent en la vida de Cuba amb la tossuderia de guerrer impenitent que sempre l’ha caracteritzat.

I perquè no en quedi cap dubte, el seu article, d’una sèrie que apareix amb el títol de Reflexiones del compañero Fidel, publicat ahir, va estar dedicat a la crisi financera dels Estats Units, l’«imperi americà», el seu enemic preferit, i al desgavell que aquesta nació ha causat en els mercats del planeta.

La resta va ser la rutina de cada any des que se celebra el dia del seu naixement, i que ha estat només des de fa un temps. Els mitjans el van difondre, això sí, de manera profusa, i no es van celebrar festes, menys ara que el país està sota una de les seves pitjors crisis econòmiques en dècades, amb el cinturó estret fins a l’últim orifici, i la gent preguntant-se com s’ho farà per sortir-se’n. Dimecres es va inaugurar una exposició amb 83 imatges del líder, una per cada aniversari. La sèrie n’inclou una de feta fa un mes i mig pel seu fill Alex.

‘COMANDANTE SIEMPRE’ / Sí que es va efectuar una espècie de festa una mica disfressada amb el pretext que el 12 d’agost, la vigília de l’aniversari de Fidel, és el dia de la joventut. Hi va haver activitats recreatives i esportives per tot arreu, sempre amb Feliç aniversari com a teló de fons, i es va transmetre una cançó dedicada a l’exmandatari en què una de les parts diu: Siempre serás comandante, siempre serás nuestra estrella.

De l’home que va dirigir el destí de la nació durant gairebé mig segle, els cubans avui només saben que escriu articles, un darrere l’altre, la majoria de vegades contra totes les banderes. Però des del 26 de juliol del 2006 no el veuen més que en vídeos diferits i fotos.

A més a més, a Fidel no se’l sent. Després de gairebé mig segle de sentir-lo gairebé ininterrompudament, fa molt que els cubans no senten la veu en públic d’aquest estadista amb rècords en llargs discursos, compareixences televisives que semblaven no tenir fi i una addicció per les tribunes on feia gala del seu aclaparador carisma.

REFORMES I TRANSICIÓ / En canvi, i sent gairebé una ombra, està present en la vida de la gent d’aquesta illa. I el tema són els canvis, les reformes, la transició –que la propaganda identifica de «transició cap a més socialisme»– i la gent raona de la forma següent: si Raúl, hereu reglamentari del poder, no ha avançat més en les transformacions és perquè Fidel ho impedeix.

Notícies relacionades

El futur assalt dels EUA

Abbas es reuneix amb Meloni i li demana que Itàlia reconegui Palestina

Hi ha versions per a tots els gustos sobre l’abast d’influència de l’expresident: des de les que sostenen que a l’illa no es mou res sense el seu permís fins a les que es refereixen a un règim bicèfal amb dominis pactats.

Cert o no, l’allau de canvis que s’esperaven i que van començar a succeir-se quan Raúl Castro –a l’anunciar Fidel la seva retirada el 31 de juliol del 2006– va començar a moure els fils de la nació es van alentir: van ser entregades terres en usdefruit; als nacionals se’ls va permetre poder allotjar-se en hotels i comprar els seus propis mòbils però res pel que fa a flexibilitzar els viatges fora de l’illa, donar alguna representació, encara que mínima, a la iniciativa privada, adquirir un cotxe, comprar o vendre una casa… En l’ordre polític, per descomptat, no hi ha res.