El Chaco, on l'aigua és or

El Chaco va ser el camp de batalla de l’última guerra lidiada per dos països llatinoamericans. Entre el 1932 i el 1935, Bolívia i el Paraguai es van disputar aquest territori que, si bé és un dels paratges més àrids de tota l’Amèrica Llatina, és també un indret de gran valor estratègic a causa del pas del riu Paraguai. Per a aquests dos països sense costa, la seva desembocadura constitueix l’única porta a l’oceà Atlàntic.

Avui a El Chaco, la calor i la sequera ho impregnen tot. L’època seca va començar l’estiu passat i des del setembre la situació s’ha tornat gairebé insostenible. Sobretot per a 2.000 famílies indígenes (uns 50.000 natius) que habiten en aquesta àrea d’un milió de quilòmetres. Pertanyen a les ètnies nivaclés, ayoreos, guaraní, nandeva, sanapanas i angaités, totes amb estructures comunitàries, llengües i cultura pròpies.

Aquestes famílies necessiten l’aigua tant per al seu consum com per regar els seus cultius. Però l’aigua no arriba, i quan ho fa és en forma de pluja fina. A més a més, la sequera està transformant l’entorn. Els llacs i basses van desapareixent i també els animals que hi anaven a beure. Així que les comunitats indígenes estan veient com cada vegada és més difícil trobar les espècies d’animals que acostumen a caçar. I sense aliment, els natius també han d’emigrar.

Des de fa un temps, la falta de pluja porta malalties, principalment la diarrea per culpa de la ingesta d’aigua en mal estat i diferents mals que afecten la pell. A més a més, les terres no produeixen, cosa que causa una urgent necessitat d’aliments bàsics. Alguns dels animals domèstics dels indígenes també s’estan morint per falta d’aigua.

Moltes persones han d’abandonar les seves cases i les seves comunitats, i arrelar-se en altres zones on puguin aconseguir almenys una mica d’aigua, encara que no sigui de bona qualitat, ja que s’obté de les preses --que no garanteixen una aigua segura per al consum humà-.

El treball que du a terme Intermón Oxfam ha portat una mica d’alleujament i solucions, tant en la distribució d’aigua com en el bon ús, gestió i manipulació que se’n fa. Aquesta feina va sempre acompanyada d’iniciatives de promoció d’higiene i salut, cosa que ha causat un impacte positiu en la morbiditat de la diarrea. A més a més, compartir dia a dia coneixements amb les comunitats ha creat llaços d’amistat i ha generat confiança en la credibilitat de les nostres promeses, que a poc a poc anem complint.

Notícies relacionades

Trump dona 48 hores per obrir Ormuz abans que "caigui l’infern" sobre l’Iran

Els EUA busquen contra rellotge el seu soldat del caça abatut per Teheran

També mirem de portar una mica d’alegria a la comunitat, i per això celebrem campanyes de sensibilització sobre la higiene a través de jocs, concursos i dinàmiques en què tots els membres del grup participin, es diverteixin i guanyin premis.

Celebrem junts el Dia de l’Aigua, el Dia del Rentat de Mans, el Dia de l’Indígena, el Dia de les Mares, i és llavors quan es pot sentir la satisfacció d’un moment grat. El més important és saber que al sortir de casa nostra hi ha un món on només es necessita una mà amiga. El cicle de la vida depèn de la naturalesa mateixa: una mica de pluja i una mica d’esperança.