La ciutat de Fabrizio de André

Al pondre's el sol, la via del Campo queda solitària perquè els moderns porten al cos la por a la nit i als immigrants. Es reuneixen ara en una altra banda, a la Piazza delle Erbe, en ramats multitudinaris que ajuden a emmascarar la soledat de cadascú. Il.luminada a tot gas, amb càmeres de vigilància i sense ombres per ambientar ni tan sols un Dràcula, al Campo hi resten putes de pell negra, que treuen el cap als racons d'aquesta barcelonina, turca o marroquina casba de Gènova.

A pocs metres, les rates fan festins d'escombraries. Si hagués estat italià, Fiódor Dostoievski hauria pogut usar-la com a escenari de Les nits blanques, com ho va ser de Fabrizio de André, que per a Gènova és un còctel de Paco Ibáñez, Javier Krahe i Albert Pla; tots ells revulsius per a benpensants, o el seu netejaconsciències, segons s'interpretin com a crònica o teràpia barata.

Gènova és la ciutat mediterrània que més s'assembla a Barcelona, sense Montjuïc, en què, al revés de París, Milà o Nova York, també els immigrants viuen al centre. Pul.lulen on en temps de la República marinera i dels almogàvers vivien els genovesos, que ara resideixen als turons que coronen la ciutat, com al seu dia van fer els duxs locals, només que llavors Gènova era més petita i les seves altures finalment han estat incorporades al conglomerat urbà actual.

A la via del Campo obre les portes la botiga musical de Gianni Tassio, que exhibeix la Francesco Esteve, número 097, una guitarra de De André. Els genovesos, que són definits com a garrepes igual que els escocesos i els catalans, la van comprar en una subhasta per 170 milions de lires de llavors, equivalents a uns 15 milions de pessetes (més de 80.000 euros), perquè no se n'anés de la ciutat. L'establiment és un museu de De André, amb els seus discos, lletres, partitures i alguns llibres. El va comprar l'Ajuntament perquè no canviés de temàtica.

Cre–za de mä (Camí de ferradura al mar, 1984) constitueix un punt d'inflexió en la seva música. Està cantada en genovès, que per a De André era un idioma i no un dialecte i va ser el començament a Itàlia de la música world i ètnica, on la llengua local, amb els seus diftongs, substantius mutilats i vocals allargades o escurçades sona, en la intenció de l'autor, com turc, grec, berber o com gavines del Mediterrani: "Umbre de muri, muri de mainé dunde ne vegni, duve l' è ch'a nè: de'n situ duve a luna es mustra nua...".

De André va revolucionar la cançó italiana, introduint-hi paraulotes, carregant-se tabús, relatant una vida de Crist segons els Evangelis Apòcrifs, cantant sobre marginats, guetos, minories, desheretats, indesitjables, desertors i terroristes. Humanitats rebutjades.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El tempteig de Von der Leyen als ultres polaritza el tauler alemany

Com els bandits de l'illa de Sardenya que un dia el van segrestar. Va pagar el rescat i després els va dedicar un àlbum.

La ciutat ha prorrogat fins a finals de juny La Mostra, en majúscules i article determinat, una exposició en què el visitant es pot transformar, amb els miracles de l'era multimèdia, en protagonista de la trobada amb la via del Campo, el cantant i la ciutat.