L'horror khmer

La bogeria dels khmers rojos s'acostuma a explicar amb xifres: dos milions de cambodjans morts sobre una població total de set, una proporció superior a un de cada tres. És un cas d'autogenocidi únic en la història, que es va aconseguir en només quatre anys (1975-1979).

També ajuden a comprendre-la els gestos: convertir una escola en l'implacable camp de tortura S-21 certifica el seu menyspreu per l'ensenyament. L'execució d'aquesta demencial reforma agrària que va bressolar Pol Pot, líder dels khmers rojos, a la Sorbona de París requeria un exèrcit de milers de joves analfabets i modelables. Però comprendre el que van ser aquells quatre anys exigeix visitar aquesta escola, avui Museu dels Crims Genocides, mirar les fotografies que els khmers feien als presoners abans d'executar-los, posar cara a aquestes xifres.

Anys infames

El director de l'escola, Kan Kenglev, àliesDuch, serà jutjat aquest dimarts per un tribunal a Phnom Penh, capital de Cambodja. L'antic professor de matemàtiques és el primer khmer que s'asseurà en un banc dels acusats. La justícia arriba tard i malament: 30 anys infames després de la invasió vietnamita que els va tornar a la jungla i només cinc encausats. Pol Pot i Ta Mok, àlies elCarnicer, van morir al llit fa anys.

La tortura és evident en molts dels fotografiats. Uns miren sorpresos: pagesos, sobretot, era el primer cop que veien una càmera. En alguns encara es veu por; en d'altres, només la calma després de la derrota assumida. El dit d'un guàrdia es cola en alguns retrats prement l'estern per forçar-li un somriure a la víctima. Una bella dona plora amb el fill a la falda: dona d'un dirigent khmer caigut en desgràcia, sap el que segueix a la foto.

Número a la pell

Els presoners patien un procés de despersonalització. No tenien nom, només eren números que els eren adjudicats a l'entrada. Als que arribaven despullats se'ls clavava amb un imperdible a la pell. També se'ls informava del decàleg que regia a la presó. El punt cinc els prohibia cridar quan els apliquessin electroxocs. Demanar permís era obligatori fins i tot per moure una cama entumida.

A cada aula s'amuntegaven una cinquantena de presoners, subjectats amb grillons i amb la prohibició de parlar. Si un sentia necessitats fisiològiques li havien de passar en cadena una llauna d'oli que després recorria el sentit invers.

Sí que sentien els crits dels torturats al pati, on unes barres paral.leles de gimnàstica servien de poltre de tortura. Quan el presoner perdia el sentit, era reanimat enfonsant-li el cap en un cubell amb aigües fecals. Un cartell ho resumia:Si mors, no perdem res. Si vius, no guanyem res.

"El pitjor era quan se n'emportaven algun per interrogar-lo i tornava algunes hores després sense ungles. Ja sabies el que et podia passar a tu. Venien cinc vegades al dia. Estaves sempre trastornat. Els pitjors eren els més joves, alguns de 10 anys. Els rentaven el cervell, els entrenaven per a la crueltat. Molts hi disfrutaven".Ho explica Chom Mey, de 78 anys, un dels set supervivents dels 20.000 presoners que van trepitjar l'S-21.

La finalitat dels interrogatoris era descobrir traïdors a la pàtria. A la pràctica, les respostes importaven poc. Els presoners acostumaven a passar a l'S-21 entre tres i sis mesos."Vaig entrar molt tranquil al centre. Era innocent i pensava que s'aclariria ràpidament. Però no m'escoltaven",explica Chom. Va resistir cops a l'esquena i l'extracció de dues ungles, però es va rendir amb els electroxocs. Com tants altres, va confessar ser un espia del KGB, la CIA i unes quantes sigles més amb un significat que encara ignora avui. Les tropes vietnamites van ocupar Phnom Penh quan ja estava preparat per alviatge.

Centenars de calaveres

Elviatgeera un trajecte en camioneta cap al pròxim camp de Choeun Ek. Avui també ret homenatge a les víctimes dels khmers rojos. El centre l'ocupa un mausoleu de 10 metres d'altura. Darrere els seus vidres hi ha centenars de calaveres extretes de les fosses comunes. Se'n van obrir 86 de les 129 que consten. Els grans forats descobreixen la seva ubicació. Hi ha rètols informatius a cadascuna:500 cadàvers,fossa de dones,fossa de nens,fossa de decapitats.

Els presos eren alineats al davant i morts a cops de bastó o canyes de bambú. Els més afortunats, amb ganivets o aixades. S'optava per la manera artesanal perquè estalviava bales. Un arbre robust servia per destrossar els caps dels nens. D'un altre en penjaven els altaveus que silenciaven els crits amb música revolucionària.

Notícies relacionades

El crit dels universitaris

¿Què hi dirien vostès?

Un home passa el rascle per la malesa d'una de les fosses."Em vaig oferir voluntari. Tota la meva família va morir i cada dia ho recordo, però volia treballar aquí",diu sota un arbre on, als seus peus, s'hi apilen fèmurs.

Al memorial de Choen Ek hi acudeixen cada any 10.000 estrangers i només 1.200 cambodjans. Com a conseqüència de les purgues khmers, la població cambodjana és molt jove i quasi no sap res d'allò pels seus pares. No s'ensenya a les escoles. L'analfabetisme ronda el 70% de la població. Trenta anys després de la barbàrie, Cambodja segueix tenint un problema amb l'educació.