Àngel Casas: «Vaig superant coses per les quals d’altres ja estarien morts»

L’última vegada que el va entrevistar EL PERIÓDICO estava preocupat per un virus que començava a arribar a Espanya –«el corona aquest», deia–, ja que un mes abans li havien trasplantat un ronyó i el seu sistema immunològic era fràgil. Era febrer del 2020. Poc havia d’imaginar Àngel Casas (Barcelona, 1946) que en ple confinament això seria el de menys, ja que rebria la visita d’una altra malaltia rara, la calcifilaxi, que entre altres coses va derivar en l’amputació de les dues cames. Tot i que quan podes un arbre robust, de seguida li surten brots. El seu té forma de llibre, ‘L’agonia de Bakunin’ (Univers).

Quantes coses li han passat des d’aquell febrer del 2020.

Llavors encara tenia cames. Ha sigut terrible, però ho passes. L’ésser humà està capacitat per adaptar-se a moltes circumstàncies. Quan vaig tenir un càncer, la doctora em va dir que faríem un 4.000. I el vam fer. Ho he superat tot. Com diu Xavier Trias, soc un supervivent. Jo dic com Oriol Regàs: «Tinc una mala salut de ferro». Perquè vaig superant coses per les quals d’altres ja estarien morts. Vaig tenir sis infarts de maig a setembre. I quan em van treure de l’hospital, en vaig tenir un altre. I l’amputació va ser molt dura, perquè em van dir que no faria falta...y el dia de Sant Joan del 2020, a la revetlla, ¡pam! Però la família m’ha donat molta força. Per ells havia de tirar endavant com fos.

Va escriure a Facebook un text demolidor: ‘Medical Mistery Tour’. Semblava que es rendia. 

I això que no sabia el que em passaria. M’entregava a les mans dels metges. El més sa que tinc és el ronyó, que és de la meva senyora. Però vaig patir una calcifilaxi, malaltia que només és de senyores, que és molt dolorosa. Tot i que ja està. Bé, mai saps quan està. Però per ara em trobo bé i començo una promoció dura.

¿Quan va poder tornar a escriure?

Era impossible concentrar-me pel dolor que tenia. Però aquest llibre està escrit fa tres anys. Tot i que els retocs i els canvis els vaig fer després. Per això no surt la pandèmia. És la vida quotidiana de Barcelona abans de la pandèmia.

Se li va trencar la norma d’escriure llibre per any.

El confinament m’ha trencat tot, no només el físic. Ara escriuré quan el cos m’ho demani. Que ningú em pressiona ni em demana un llibre cada any... Quan treus un llibre nou, sempre és el millor. Però aquest és molt especial. Si fas una lectura superficial, pots riure molt, perquè té sentit de l’humor latent, però hi ha més coses. Hi ha temes de fons que es tracten d’aquesta manera, perquè és la meva manera d’entendre les coses. En el fons parlo del celibat, de la corrupció, dels polítics, de les solucions polítiques que es treuen de la màniga... A mi ‘L’agonia de Bakunin’ m’agrada molt perquè és un retrat d’aquesta situació. 

És un dels sis relats, que dona títol al llibre.

Cada història podria ser una novel·la per si mateixa. Però he pensat que en aquestes pàgines ja ho he explicat tot. Quan veig aquestes sèries que duren 13 capítols i parlen a poc a poc per allargar-la....

En el primer relat posa cara a cara burgesos i antisistemes.

Intento ser molt creïble en les coses més inversemblants. Perquè la història de l’inspector està escrita com una novel·la negra, tu te la pots creure tot i que sàpigues que en el fons és impossible. Soc hiperrealista en els diàlegs, detallo molt la situació, perquè com és tot mentida, ficció, i ho exagero, si no és creïble quan es parla... Però la de Bakunin per a mi és emblemàtica perquè és la Barcelona actual. I com que hi ha una alcaldessa de Barcelona que ho arregla tot a la seva manera, està dedicada a ella. Per això al final de cada relat poso les col·laboracions especials.

Al costat d’una descripció dels personatges.

Se’m va ocórrer fer això perquè a mi em passa que, de vegades, quan llegeixo una novel·la, no recordo qui és un personatge. Així pots anar al final i veus qui és. I si hi ha un senyor que és un fan de Lluís Llach, se l’ha de citar. I a Antonio Banderas. És un tribut d’agraïment a la gent que m’ha ajudat.

Apareix la Barcelona dels disturbis.

Ningú s’ho creurà, però això ho vaig escriure abans que passés.

Doncs sembla recolzar la teoria que els disturbis van acabar quan les grans companyies van amenaçar d’anar-se’n.

Potser. Tampoc servien per a res. Molt bé, fem la revolució, però cremant contenidors els únics perjudicats són els comerciants, la gent que es queda allà atrapada... Quan es fan manifestacions, que respecto molt, l’únic que aconsegueixen és que la gent que està desitjant arribar a casa quedi embussada o que es cremi la moto del pobre noi que l’acaba de pagar. Hi ha hagut uns anys de bonisme a Barcelona en què van entrar tots els antisistemes d’Europa que venien a cremar-la. I que vinguin uns àrabs que es tirin contra la Sagrada Família amb un avió, dius, doncs d’acord. Però que cremin els carrers... Si ho fem, fem-ho bé [riu].

Hi ha dos temes molt recurrents a les seves novel·les: la religió i el sexe. Una història conté els dos. I la seva habitual irreverència.

¿Es refereix a ‘sursumcorda.com’? Però és molt bonica. És el principi d’una història d’amor entre una monja i un capellà. Hi haurà qui pensarà que és una irreverència. Però si ho mires amb bons ulls, t’està explicant un problema: el del celibat a l’Església.

I lluiten contra el celibat al llit...  

Però m’agrada perquè és tendra quan parla de Jesucrist. Ja sé que semblarà una blasfèmia, però està escrita per denunciar aquesta situació que està destrossant aquests religiosos.

El que sí que hauria de provocar espant és la pederàstia.

I els edificis que s’està quedant l’Església de gent que compra així el cel. És absolutament contrari a la doctrina que prediquen. La pederàstia existeix a tot el món, però els delictes de sexe, follar-se monges perquè et creus superior, s’evitarà quan es puguin casar. Com passa en els evangèlics. Però ells, que són els més pecadors del món pel que fa a l’engonal, tenen una obsessió amb el sexe dels altres... De papes que han tingut fills n’és la història plena. I algunes majordomes que cuidaven els capellans, ja se sap... Perquè un home té unes necessitats. És una cosa fisiològica.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

A ‘La dona que havia follat poc’, ¿és vostè l’escriptor del que parla?

És una novel·la dins d’una novel·la, una metanovel·la. Però no soc jo. És un escriptor que no sap escriure des del punt de vista de la dona. Fins que recorda una amiga seva que quan va morir el seu marit li va dir: «És que jo considero que he cardat poc». I se li encén el llum i la flama i a ella li explica la seva vida i ja té la línia de la història. No soc jo perquè la seva és una tècnica inventada. Però està bé: anar pel carrer retratant personatges per inspirar-s’hi físicament. Potser l’acabaré utilitzant. El que sí que és cert és que al llibre hi ha molt sexe i religió. Són les meves obsessions. Només hi falta la mort.