confessions al 50%

Ramón Arcusa fa memòria a 'Soy un truhán, soy un señor (o casi)'

El músic i compositor defensa el triomf de 'La, la, la' a Eurovisió

zentauroepp16352611 cul20  madrid  27 06 2011   manuel calva y ram n arcusa  el 200604155457

zentauroepp16352611 cul20 madrid 27 06 2011 manuel calva y ram n arcusa el 200604155457 / Leonardo Wen

4
Es llegeix en minuts
EFE

Ramón Arcusa, el 50% per cent del Dúo Dinámico es confessa a Soy un truhán, soy un señor (o casi), un llibre de records i anècdotes que acaba de publicar. En les memòries del creador i coartífex d’alguns dels èxits més grans de Julio Iglesias, ocupa un capítol destacat l’ardu camí de la cançó La, la, la» des que es va escriure, la negativa de Serrat a cantar-la i el seu triomf al Festival d’Eurovisió del 1968, no exempt de polèmica.

«Se n’ha parlat molt, però no des de dins, un relat fiable... i el que explico és rigorosament cert», adverteix d’entrada l’autor, productor i arranjador català de 83 anys en una entrevista amb Efe, en què constata que, tot i que «molestos» amb el cronista José María Íñigo per apuntar que la primera victòria espanyola al festival  va ser comprada, ell afirma desconèixer «si hi va haver trampa o no».

Referent a això, reconeix «que a TVE li interessava guanyar», però que La, la, la’ era «de les més potables d’aquell any i tothom sabia que estava entre aquesta i ‘Congratulations’ de Cliff Richards, que era, segons la seva opinió, «una mica més plana com a cançó, perquè no té tornada, que és el començament en realitat.»

«El nostre tema estava més ben compost, amb una entrada brillant, una estrofa més baixa de to i explotava en la tornada, amb un ‘la, la, la’ que es podia cantar a tot Europa», defensa, abans de remarcar que «ja era guanyadora en la promoció que va fer Joan Manuel Serrat per totes les televisions».

Soy un truhán, soy un señor (o casi), editat per Planeta, Arcusa rememora que el tema va néixer durant un tancament inesperat en un hotel d’Ourense a causa de la neu i que gairebé es queda fora de concurs (es va presentar mitja hora abans del final del termini amb una lletra provisional de Manolo de la Calva, que va acabar sent la definitiva).

I sobre la polèmica negativa de Joan Manuel Serrat d’interpretar la versió en castellà, Arcusa defensa  que des del principi es va plantejar el nom del cantautor i  que aquest va gravar-ne dues versions: una en castellà i una altra en català. Davant la negativa de TVE a permetre-li cantar aquesta última versió, va rebutjar participar en el festival, una cosa que el Dúo Dinámico va saber «per televisió» malgrat l’amistat que els unia.

Arcusa apunta al llibre que potser hi havia més interessos que els purament lingüístics en aquell moment. «Ni l’idioma ni la cultura catalana tenien tanta repressió com explica Joan Manuel», escriu i planteja un intent de la casa de discos de Serrat que hi anés amb un tema seu en castellà, El titiritero, al festival.

«Després del seu rebuig, gairebé vam ser nosaltres, però la discogràfica de Serrat va argumentar que ja havia pagat molts diners per a la promoció del tema i va exigir un artista del seu catàleg. Van elegir Massiel. Ens hauria agradat anar-hi a nosaltres, però vista la història, no canvio res. Prefereixo que hi anés ella, que la va defensar brillantment, abans que nosaltres sense saber si hauríem guanyat», afirma el compositor.

Composicions per a Julio Iglesias

Però Soy un truhán, soy un señor (o casi)) és molt més que Eurovisió. És una dedicació a la música durant 60 anys, en què he tocat tots els pals, com a cantant, autor de temes propis i aliens o productor, que és com vaig descobrir Los Chunguitos, i he treballat amb artistes com Manolo Otero, Rosa León, Ángela Carrasco o Luis Fierro», destaca.

En aquest sentit, i com el seu títol apunta, és sobretot una reivindicació de l’obra que Arcusa va desenvolupar durant gairebé 20 anys amb Julio Iglesias i que posa al nivell del seu treball com a part del Dúo Dinámico.

«Del que més orgullós estic és de la cançó que dona títol al llibre. Va ser la primera que vaig compondre per a ell. També de Pobre diablo, que va ser número 1 a França amb dos milions de còpies, d’altres com Quijote o Pobre diabloQuijoteHey, afirma.

Els inicis amb Dynamic Boys

Més enllà d’un passatge dedicat a la seva infantesa. «Tot i que fos una dictadura, no sabies que ho era si no hi estaves en contra, perquè no es parlava de política, el primer llavors era menjar», indica. Una gran part del llibre està consagrada a la seva associació artística amb Manolo de la Calva des que a finals dels anys 50 es van conèixer a la fàbrica de motors d’Elizalde. «Explico detalls que no he explicat mai, no perquè els hagi evitat, sinó perquè ningú me’ls havia preguntat», assegura.

Aviat van descobrir «un ambient molt propici» per al que feien aquests seguidors d’Elvis, Sinatra, Fats Domino, The Platters, Nat King Cole, Paul Anka i, sobretot, «els mestres» Everly Brothers, amb els jerseis vermells de la seva primera portada, que ells mateixos van costejar en color.

Notícies relacionades

Tot i que es defineixin com la nit i el dia, assenyala el músic que només han tingut una crisi important com a parella artística en tots aquests anys i que va ser per una dona per qui tots dos estaven interessats al cap de poc de començar a actuar junts. «Fèiem els xous de manera normal, però en la vida privada no ens vam parlar durant un mes», recorda ara amb humor.

Junts van crear nombrosos èxits (Cowboy, Quince años tiene mi amor, Quisiera ser, El final del verano...) i van compartir altres històries ressenyades al llibre, com que Concha Velasco anava a veure’ls en les seves primeres actuacions o quan es van plantar davant de Rocío Jurado per la seva exigència de tancar un programa de televisió en què participaven. Tota una vida a La, la, la.