Juan del Val: "Hi ha gent incapacitada per ser feliç"

Juan del Val (València, 1972), coautor de Para Ana de tu muerto i Lo inevitable del amor, obres que va escriure amb la seva dona, la presentadora Nuria Roca, acaba de guanyar el premi Primavera de Novel·la 2019 amb Candela (Espasa). Aquí, el també guionista i productor construeix una història molt positiva, que deixa molt bones sensacions malgrat que reflecteix situacions molt dures de la vida.

¿Qui és la Candela?

És una dona d’uns 40 anys, que regenta amb la seva mare bòrnia i la seva àvia un bar de barri, el Cancerbero, que ben bé podria ser d’una gran ciutat com Madrid o Barcelona. La vida del bar és la vida de la Candela i a la barra és on transcorre la seva existència. És una dona a qui no li han passat gaires coses bones i que comença la novel·la trobant-se sola.

¿Què l’ha sorprès dels seus protagonistes?

Uf... No ho sé, jo mateix em sorprenia de com són. De la Candela m’agradava que, a poc a poc, s’atreveix  a ser més ella; de la mare, que millora molt, i de l’àvia, que amb 80 anys diu tot el que pensa.

¿L’evolució que experimenta la protagonista és un dels eixos del llibre?

El personatge evoluciona i canvia des del principi fins al final. Li canvia la mirada i comença a veure coses molt bones que l’envolten i que abans no veia. He construït aquest personatge per exposar l’evolució d’una persona quedant-se al mateix lloc. És a dir, jo crec en els canvis de les persones, però no a partir de grans esdeveniments. Penso que per canviar o millorar no és necessari que et toqui la loteria, ni tenir la feina somiada, ni que aparegui l’home de la teva vida. Cap d’aquestes coses existeixen. Els grans canvis s’aconsegueixen canviant la manera de veure el que t’envolta.

-¿La novel·la transcorre a la barra d’un bar?

Un bar és un escenari magnífic, perquè crec que és un dels llocs on més coses passen. També podria haver triat una església, o una biblioteca, però passen tantes coses als bars... És l’inici d’un munt de coses bones. M’encanten els bars i era l’escenari ideal, fins i tot crec que el mateix Cancerbero és un personatge més de la novel·la.

¿Per què la frase: “Una dona meravellosa que no sap que ho és”?

Hi ha dones meravelloses que passen desapercebudes per si mateixes. Em venia molt de gust explicar la història d’una dona així. Una dona normal, però amb moltes qualitats que la converteixen en fascinant. Des del seu sentit de l’humor fins a la seva generositat i la seva intel·ligència, és una dona lluïda. Al final és un personatge amb qui és molt fàcil sentir-s’hi identificat si ets una dona, però també si ets un home.

¿Ha sigut complex escriure en primera persona i en femení?

Hauria de dir que m’ha costat molt, però la realitat és que no. Jo també reivindico que no som tan diferents. A banda de l’aspecte físic, crec que hi ha maneres diferents de sentir, però en allò essencial no som tan diferents. Algunes amigues em diuen que sembla increïble que aquesta novel·la l’hagi escrit un home. (rialles).A mi em venia de gust explicar la història d’una dona. Va sorgir d’alguna història que em van explicar i no concebia construir aquest personatge femení d’una altra forma que no fos la primera persona. Aquí hi ha el repte de ficar-me en primera persona sent un home, perquè durant tot el temps que va durar el procés de l’escriptura vaig ser una dona.

Hi ha capítols molt durs amb maltractaments, abusos, pederàstia, immigració...

És que tot el que passa a la novel·la és al carrer. A la vida de la Candela hi ha abusos i  maltractaments, coses que a mi em fereixen profundament i que em sembla terrible explicar, però calia fer-ho. Sobre els abusos he tingut diverses converses amb amigues que els van patir i em va semblar que ho havia d’explicar a través del personatge. Em vaig posar a investigar i vaig descobrir que no és una cosa excepcional, que en moltes ocasions passen en l’entorn més pròxim i després sempre existeix el sentiment de culpa de la nena abusada. Mentre que els maltractaments tenen a veure amb el masclisme.

El sentit de l’humor tampoc hi falta.

Personalment no sé fer res sense humor. M’agrada riure’m de tot i és una cosa que també fa la Candela, fins i tot es riu de si mateixa.

¿La felicitat està en les coses petites?

Hi ha gent incapacitada per ser feliç i no té res a veure amb l’estatus social, ni cultural. Es té una certa capacitat per ser feliç, com es té per a les matemàtiques.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

En un capítol cita un fragment del seu llibre anterior Parece mentida.

Faig una picada d’ullet amb la frase: “Sembla que la vida comença només el dia que naixem, però no és veritat. De tant en tant tot torna a començar”. Sense aquest llibre Candela no hauria arribat.  Crec que la Candela té molt a veure amb el fet que sempre hi ha un moment per tornar a començar sent tu mateix, no intentant convertir-te en una altra persona. I és que la Candela comença a viure i il·lusionar-se amb 40 anys.