Rebeca Domenech, periodista de moda i escriptora: «Vaig somiar tenir Anna Wintour dirigint-me, però ara veig que hi ha altres maneres de liderar»

Barcelonina de 1997, periodista de moda i escriptora, Domenech publica el 28 de maig ‘Tras los focos’ (Grijalbo), la seva primera novel·la: una comèdia romàntica de moda, cine, cafès novaiorquesos, alfombres vermelles i secrets d’identitat. La comparació amb ‘El diable es vesteix de Prada’ i ‘Princesa por sorpresa’ no li pesa. «M’afalaga», explica. «Des que em vaig posar en periodisme de moda, sempre ha estat allà».

Domenech sap de què parla. Abans de parar momentàniament per dedicar-se al llibre, va treballar a ‘Vogue México’, va col·laborar amb ‘Vogue España’ i va passar també per ‘¡Hola!’ México’ i ‘¡Hola!’ España’. «Vaig navegar des de l’inici entre els dos mercats, i això m’ha donat un bagatge molt potent per desenvolupar la novel·la». A ‘Tras los focos’, la seva protagonista, Brooke, també escriu per a ‘Vogue España’ i aterra a Nova York amb l’esperança de créixer en una gran revista de moda.

La fitxa editorial ho resumeix així: «Brooke aterra a Nova York, la ciutat dels seus somnis, amb l’esperança d’aconseguir feina en una revista de moda. També fantasieja amb el fet de conèixer el misteriós Ryan Blake, el director de cine que hi ha darrere de totes les seves pel·lícules favorites i al qual ha dedicat fins i tot un blog anònim on les analitza fotograma a fotograma». Ryan prefereix la intimitat, fins que tots dos xoquen, literalment, en una cafeteria...

Cada cantonada, una escena

La novel·la neix d’aquesta fantasia: entrar en una revista, escriure de moda, viure Nova York com si cada cantonada pogués ser una escena. Però Domenech no compra el mite de la cap distant. «Crec que ‘El diable es vesteix de Prada’ va fer mal i bé a parts iguals –afirma–. Va fer mal perquè sí que hi ha gent que agafa aquesta dinàmica». Segons explica, en la indústria encara hi ha «redaccions on les mateixes directores ni miren ni saluden pràcticament la gent a l’entrar per la porta».

Per ella, aquesta fredor es va instal·lar com a part del personatge. «Se’ns ha ficat molt al cap que hi ha d’haver una jerarquia en la indústria. Tothom entén mitjans com ‘Vogue’ com a símbols reals que dicten el ritme de la moda», prossegueix.

La seva experiència també li va permetre veure una altra cara. De ‘Vogue México’ en parla amb especial carinyo. «Per a mi va ser un dels millors equips en els quals he treballat. Un grup de dones que funcionaven i col·laboraven de veritat», recorda. I allà apareix una idea que travessa tant el seu discurs com la seva novel·la: un bon lideratge no necessita humiliar per ser respectat. «Un bon líder és el que fa equip», insisteix.

Adrenalina de l’ofici

De la seva etapa en revistes guarda també l’adrenalina més glamurosa de l’ofici: cobertures de Met Gala i Oscars des de la distància, de matinada, enganxada a l’ordinador pel canvi horari. «Em van donar l’oportunitat de cobrir Met Gala i els Oscars. Em quedo amb aquelles nits», recorda.

Aquest és l’atractiu de ‘Tras los focos’: no renuncia a la brillantor, però tampoc l’idealitza del tot. Brooke viu a Queens, busca contactes, treballa com a ‘freelance’ i s’enfronta a una indústria aspiracional i exigent. «Volia mantenir aquest realisme. Si qualsevol de nosaltres ens plantéssim a Nova York, probablement no podríem viure a Manhattan. Hauríem de conformar-nos amb un piset a Queens», observa.

A la novel·la, la moda no és un decorat. És llenguatge, biografia i estat d’ànim. Brooke no ha de demanar perdó per prendre-se-la seriosament. La protagonista ho resumeix així a la novel·la: «Ser periodista de moda no és només parlar de tendències, teixits o siluetes. O almenys no és el tipus de periodista que jo vull ser. És llegir entre línies, explicar històries».

Nova mirada sobre ‘El diable...’

També per això Domenech connecta amb la nova lectura d’‘El diable es vesteix de Prada’. Després de veure la seqüela al cine amb la seva mare, va sentir que funcionava com una explosió de nostàlgia i com a revisió del mite. «La nova pel·lícula em va recordar per què continuo triant la meva professió dia rere dia», afirma. Per ella, el gran tema continua sent «l’ambició femenina i tot el que comporta».

La diferència rau en com mirem ara aquest univers. «Amb la primera pel·lícula, somiàvem treballar en una d’aquestes oficines, sense importar les insolències d’una redactora en cap, com si suportar-ho fos l’únic bitllet d’entrada a la feina pel qual ‘un milió de noies matarien’». Amb la segona, en canvi, s’entén una altra cosa: «admirar una persona no significa voler ser com ella».

A ‘El diable es vesteix de Prada 2’, Domenech destaca el declivi del paper, la pressió de les xarxes, la toxicitat laboral, la transformació digital, la intel·ligència artificial, el pes de les marques anunciants i l’auge del vintage. «Abans desitjàvem entrar a ‘Runway’, ara entenem tot el que costa quedar-s’hi», conclou.

Notícies relacionades

Bernat Costa, doble de Johnny Depp: "Em conviden a pujar a iots pensant-se que soc l'original"

El refugi d’Alejandro Sanz: una vil·la mediterrània entre cales i privacitat

Ara, després d’anys escrivint sobre moda, vol provar què passa quan escriu des d’ella. «La moda és la meva manera de ser», afirma. Va deixar momentàniament ‘¡Hola!’ per dedicar-se al llibre, tot i que no ho planteja com un comiat definitiu del periodisme. «Ara em vull dedicar a escriure, però mai se sap. Probablement vull intentar combinar-ho».

Hi ha molt de Rebeca en Brooke. «Un 80%», calcula, mentre somia com seria l’adaptació de la seva novel·la en audiovisual (¿una pel·lícula per a Netflix?) També hi ha molta fantasia: un gir vinculat a ‘Princesa por sorpresa’ que prefereix no revelar. «És la sorpresa», concedeix Domenech com a únic espòiler.