Andrés Aberasturi: "No puc creure en un Déu que permet tant de patiment"

Sis edicions ja. «I això que em resistia a publicar-lo», recorda el periodista i escriptor Andrés Aberasturi (Madrid, 1948) amb aquesta veu seva tan radiofònica i tan faltada de força. Està presentant per biblioteques i centres culturals Cómo explicarte el mundo, Cris (La Esfera de los Libros), un petit gran llibre que li ha costat l’ànima. Hi recull, sense cap mena d’edulcorant, el testimoni de la seva vida al costat del segon dels seus fills, Cristóbal, que va néixer amb paràlisi cerebral fa 36 anys i que des del part és absolutament dependent. «Als 67 anys, convé morir amb tot dit», assegura a la primera pàgina.

–No és un llibre d’autoajuda, però ¿a vostè l’ha ajudat escriure’l?

–No. M’ha tornat a ficar el dit a ferides que no cicatritzen. He tornat a rememorar 36 anys de convivència pacífica, dolorosa, tendra, contradictòria... És la lluita diària per tirar endavant el Cris.

–Sense adorns, ¿la veritat fa mal?

–És que no estem acostumats a enfrontar-nos al dolor. Quan va néixer el meu primer fill, l’habitació es va omplir de flors. En canvi, quan va néixer el Cris, no hi va haver visites. La gent ens estimava igual, és clar, però com ens havien de portar bombons per endolcir tanta amargura. Amb els discapacitats els mitjans també mostreu la part positiva i és formidable, però la vida de les persones com el Cris és una altra cosa.

–Jo hauria donat la vida perquè el meu fill hagués dit una paraula...

–I que aquesta paraula fos mare, sí. Però és que un deixa de creure en miracles de seguida. Potser el Cris no ha dit mare però ho pensa. O més ben dit: vull pensar que ho pensa. Més enllà de la pell, no hi ha cap comunicació. 

–¿Déu hi pinta alguna cosa en tot això?

–Doncs al llibre ho dic. Un problema on s’estavellen les religions i sobretot les monoteistes davant el patiment dels innocents. És molt difícil justificar això. A mi m’hauria agradat tenir fe, i fins i tot envejo els creients, però jo no puc creure en un Déu que permet que els nens morin a Alep o acabin ofegats en una platja del Mediterrani. O que neixin fills innocents com el meu, condemnat al patiment. Jo entenc que les coses em vagin malament a mi, que he fumat com un carreter i tinc els pulmons fets un desastre i em canso quan pujo les escales i tinc taquicàrdia. M’ho he guanyat a pols. Però el Cris... ¡si no ha demanat ni néixer! ¿Què ha fet el Cris?

 

–¿Alguna vegada en aquests 36 anys s’ha trencat aquesta barrera?

–Fa anys, Salvador Pániker va escriure que es vivia com si. Nosaltres vivim com si. Parlem com ell com si fos tan normal sabent que ell no entén les nostres paraules. A vegades t’abraça, però tot seguit et rebutja. Segurament, hi ha alguna cosa instintiva, però poc més.

–¿Ha pensat en el final?

–És clar. Des del principi et preguntes: «¿Què en serà d’ell quan jo falti?». Després l’experiència et diu que l’esperança de vida d’aquestes persones és reduïda i nosaltres ja hem enterrat uns quants companys seus. Així que la pregunta adequada és què en serà de mi quan el Cris mori. I no sé com ompliré aquest buit d’aire o de llum. No ho sé.

–Del que sí que està convençut és que el seu món és una infàmia. 

–La vida del Cris és una gran estafa, una gran injustícia. Un necessita llibertat, encara que sigui per equivocar-se. I el Cris mai ha sigut lliure. La seva mare i jo hem sigut els seus déus. L’hem vestit i desvestit, li hem donat de menjar, l’hem banyat i l’hem posat a dormir, li hem canviat els bolquers... quan ho hem volgut. És clar que ho hem fet pensat en ell. Però, ¿quantes vegades deu haver tingut set i no li hem donat aigua? ¿El devem haver tapat quan tenia fred? Doncs elevi això a qualsevol categoria. La seva mare em va explicar un dia el mal que li feia no haver-lo pogut dur mai agafat de la mà. Aquesta gran metàfora d’encaminar un fill cap a la seva pròpia vida...

–El consol que li queda a un cuidador en una situació així és estar fent tot el possible. 

–És el que ens queda. No tinc res a retreure’m. A l’hospital em van explicar que havien d’enviar la policia a buscar els pares de fills que havien nascut amb alguna classe de malformació severa. Em sembla una cosa terrorífica. Jo vaig patir una espècie de trencament quan vaig haver de portar el Cris a una residència, però era el millor per a ell i per a tots. 

Notícies relacionades

El youtuber Jordi Wild (40 anys) ho té clar sobre el català: «El castellà ja ha guanyat»

Aquesta és la foto més cotitzada de l’estiu: qui l’aconsegueixi pot guanyar una fortuna

–Fa uns dies va escriure una carta oberta al pare de la Nadia. Hi deia que no era qui per jutjar-lo, però l’acusava d’haver trencat un vidre.

–És que aquest home ha trencat el vidre de la confiança de la gent que ajuda desinteressadament, sobretot els que lluiten contra les malalties estranyes. Aquest tio ha fet molt de mal a la gent bona, a equips de recerca que si no fos per la iniciativa privada no podrien seguir endavant. Jo no el vull linxar, però aquest mercadeig de passejar la nena pels platós de televisió i lucrar-se amb la seva filla em sembla penós. Jo mai he volgut ajudar gent concreta que va a la televisió a demanar diners. No es pot curar per caritat ni per solidaritat, s’ha de curar per sistema, amb recursos públics i fins on arribi la ciència. I el que es fa a Houston es fa a Espanya.