El pioner de la porqueria

Quan em van proposar escriure un perfil de Javier Cárdenas (Barcelona, 1970), vaig acceptar encantat perquè el tipus sempre m'ha caigut molt bé. Així l'hi vaig fer saber a qui em feia l'encàrrec, que va respondre: «Doncs deus ser l'únic en tot el país». Llavors em vaig adonar que hi ha moltíssima gent a Espanya que no li veu la gràcia, com s'ha pogut comprovar recentment a conseqüència de l'emissió a TVE del seu programa Hora punta, Hora punta,que s'ha endut totes les garrotades possibles i més. Prèviament, l'amic Cárdenas havia sigut titllat de masclista, groller i, des del front sobiranista català, botifler infame carregat d'autoodi i enemic de la pàtria.

Molts s'hi han referit com un explotador de dements catòdics que s'hauria d'avergonyir del que fa, sobretot a partir de la seva pel·lícula FBI (FBIFrikis Buscan Incordiarestrenada el 2004 i que va recaptar gairebé un milió d'euros amb una inversió de 200.000, i de les gires en furgoneta que feia per les discoteques més cutres d'Espanya amb part de l'elenc de tan magna obra, per a esbarjo dels galifardeus de la localitat i orgull dels seus participants. A Cárdenas no n'hi han deixat passar ni una, encara que li caigués el premi Ondas el 2008 i el seu programa de ràdio, 'Levántate y Cárdenas', tingués una audiència considerable.

EL CUNYAT D'ARÚS

Reconec que la meva simpatia cap a Cárdenas no es basa en els seus actuals programes de ràdio i televisió, que ni veig ni escolto, sinó en la seva innegable condició de pioner de la teleporqueria, gènere que pràcticament va inventar ell quan el seu cunyat, Alfons Arús, el tenia permanentment destacat a Miami perquè contribuís amb les seves cròniques demencials al programa Al ataque. D'allà va saltar a Crónicas marcianas, Crónicas marcianaso sigui que tot això passava a principis dels anys 90, quan el friquisme audiovisual feia els seus primers passos i apuntava a objectius diferents dels de la premsa del cor, que és en el que consisteix ara el fenomen, posat en mans de gent de moral molt més dubtosa que la de Cárdenas, que és pràcticament un escolanet al costat de genis del mal com Kiko Hernández o María Patiño.

En els seus bons temps, Cárdenas sempre va optar pel sector més guillat de l'excentricitat televisiva i mai se'n va riure descaradament de les seves víctimes, més enllà d'arquejar una cella mirant a càmera quan el pertorbat de torn deia alguna cosa especialment preocupant.

PO ZÍ I ALTRES ÉSSERS INSÒLITS

Cárdenas ens va posar en contacte amb éssers tan insòlits com Po Zí -escanyolit homosexual ja difunt a qui l'únic que se li entenia eren les dues paraules que constituïen el seu sobrenom-,  Pantoja de Puerto Rico -transvestit lleugerament obès que brodava el repertori de la nostra presidiària favorita-, el vident Carlos Jesús -que li va acabar llançant una maledicció per posar jocosament en dubte els seus poders d'endevinació i amb un germà que feia de mecànic d'ovnis al planeta Raticulín- o Carmen de Mairena, un senyor amb veu d'aiguardent, operat parcialment per semblar una dona, que cantava coplas i que cada dos per tres estava detingut per assumptes relacionats amb la gestió de la prostitució.

Entre altres gestes, Cárdenas va agafar el crític de cine Carlos Pumares i va treure a l'exterior el friqui que duia a dins i que, sense saber-ho el seu amfitrió, feia anys que maldava per sortir (igual que l'americà que hi havia dins de cada soldat del vietcong, segons Robert Duvall a Apocalypse now).Apocalypse now

EXCLUSIVES CAMILO SESTO

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Qui és Rose Hanbury, la presumpta amant del príncep Guillem

Però el seu gran triomf, el seu pièce de résistance, va ser el ferri i continuat marcatge a què va sotmetre Camilo Sesto, quan es passava la vida a la seva casa de Miami, ja fos parlant amb l'estrella o escoltant els il·luminadors comentaris del seu sofert fill i de la tieta d'Alcoi, una dona que intentava, sense gaire èxit, posar una mica d'ordre en aquell univers domèstic embogit. És obligatori citar, com a punt àlgid de la relació entre Cárdenas i Camilo, el reportatge sobre una exposició del cantant, que consistia exclusivament en quadros de mussols fets amb xinxetes.

Aquest és el meu Javier Cárdenas: el pioner d'un subgènere periodístic que no ha pogut evolucionar pitjor ni caure en mans més funestes.