Bruno Mars: el nen que va voler ser Elvis

Per ser un bon entertainer, ¿s'hi ha de néixer o es pot aprendre? No sabem quins van ser els primers moviments de Bruno Mars (nascut Peter Hernández a Honolulu fa 31 anys), però segur que tenien marxa i una coreografia ben muntada. Als dos anys ja imitava Elvis Presley, segons explicava ell mateix a la madura edat de quatre anys al documental Viva Elvis del 1990.

Bruno era la petita estrella d'un grup familiar que actuava al Hilton de Waikiki. El pare podia ser un gran percussionista, la mare una gran cantant i ballarina de hula-hula, però el xaval robava els focus imitant a la perfecció el Rei del Rock. Es pot buscar vídeos de discutible qualitat a Youtube o, per què no, llogar la comèdia romàntica Luna de miel para tres, amb Sarah Jessica Parker, James Caan, Nicolas Cage i… el petit Bruno/Peter remenant malucs.

Quan els seus pares es van divorciar, es va acabar el rock i va començar l'adagio per a cordes. Bruno tenia 11 o 12 anys. Les seves germanes petites es van quedar amb la mare; ell, amb el pare. No ho va passar gaire bé: «Es van divorciar, van vendre la casa, el meu pare va perdre tots els negocis», explicava en una recent entrevista de portada de Rolling Stone. «I bàsicament vam passar de viure en un bon veïnat a no tenir casa. Estàvem dormint en una limusina, però el meu pare, amb la seva passió, anava pel món i tractava d'aconseguir concerts en hotels, i ens en vam sortir».

Als 18, es va traslladar de Hawaii a Los Angeles amb el somni de ser una estrella. Pensava que seria arribar-hi, enlluernar un productor i, en qüestió de dies, esgotar les entrades del Madison Square Garden. No va ser tan fàcil: ràpidament va fitxar per Motown, però igual de ràpid va ser acomiadat i es va guanyar la vida component per a altres, entre ells… Menudo.

Amb només 25, va publicar el seu primer disc, cosa que no està malament. I més si considerem que va donar lloc a diversos megahits, incloent-hi l'embafadora Just the way you are i la superior Grenade. Tant en aquest disc com en el següent, Unorthodox jukebox (2012), es va revelar com a sagaç reciclador de gèneres i d'inspiracions. En el segon, Locked out of heaven, era Police cent per cent, mentre que Treasure era digna de Michael Jackson, que també havia imitat com a entertainer d'hotel.

A poc a poc, va començar a treure's de sobre el factor embafador i a adquirir punt gamberro. En la tornada de Bubble butt, la seva col·laboració amb Major Lazer del 2013, cantava: «Treu-lo/ Ensenya al món que tens un cul rodó». I dos anys després ja ningú deia: «No suporto Bruno Mars». La culpa va ser de la seva col·laboració amb Mark Ronson Uptown funk, una d'aquelles rares cançons que, a base d'infecciositat i d'essències pop ben posades, posen d'acord a tothom.

Notícies relacionades

Javier Bardem, amb mocador palestí als Emmy, denuncia el genocidi i lloa el tall propalestí de la Vuelta

La ruptura de Kiko Rivera i Irene Rosales: quan el setembre porta divorcis i dignitat

Superar (o igualar) aquesta cançó es va convertir en un problema per a Mars; segons va dir a Rolling Stone, tornar a l'estudi era «intimidant». Però el nou àlbum 24K és, amb tota seguretat, la seva millor obra fins al moment, un homenatge impol·lut al R&B dels 90 en el qual, a més, les influències no són tan òbvies com en el passat.

Tot sembla indicar que la festa a Madrid (3 d'abril) i Barcelona (7 d'abril) serà total. I no, no hi cabrà ni una ànima: entrades esgotades; en dues hores. Els endarrerits sempre poden fer com Daniel Ek, fundador de Spotify: convidar Mars a cantar al seu casament.