Territori Flavià

Lucila Aguilera, la viuda de Carles Flavià, explica que al còmic les converses de barra matinal, aquelles carregades de frustració i tremendisme, i «els bars de disseny amb menjar de disseny» li feien repulsió. Ell preferia el cafè, el celler, la casa de menjars i alguns santuaris de la nit. Escenaris que s'ajustaven a la seva naturalesa de «ludòpata, amant de les dones i vividor», com li agradava definir-se amb aquella tendència a la hipèrbole que deixava en segon pla el seu costat tendre i fins i tot sentimental.

Se'n va anar el 20 de març passat. De matinada, només faltaria. Però gran part del territori urbà en què es va moure va desaparèixer molt abans. El de la ciutat que es va arrambar amb el Llévatela de Moncho, va assistir al naixement de l'ona laietana a Zeleste, va ballar salsa a Bikini, va oficiar litúrgies d'alcohol i fum al fugaç Batikano, es va afartar de marisc a El Lobito... Una Barcelona en trànsit que es reia d'ella mateixa. Aquest és un repàs pels seus paisatges de la mà de Lucila, la Luci, la dona que va enamorar primer Pepe Rubianes i que va ser el seu solaç fins al final.

Las vegas

Aribau, 230. 1952-1990.

Inaugurat el 1952 en una antiga pista de bitlles, l'orquestra de Ramón Evaristo va oferir somnis americans i s'hi van deixar caure Errol Flynn i Josephine Baker. Tot i que el 1967 va tremolar quan Oriol Regàs va contractar tots els seus honestos cambrers per a Bocaccio, va veure desfilar Dalí amb Amanda Lear i l'exemperadriu de Pèrsia Soraya. Amb tot, Las Vegas serà recordat pels boleros del carismàtic Moncho, astre que va resplendir al local. Flavià, que encara portava sotana, s'hi deixava caure per sentir-lo. «Era molt bolerista», explica la Luci.

Zeleste

Argenteria, 65. 1973-1986

Va ser el centre irradiador de la cultura alternativa als anys 70, greixat per notes jazzístiques mediterrànies, punk primitiu i perfum de revetlla. Allà va moure el bigoti Gato Pérez, s'hi va presentar l'àlbum Qualsevol nit pot sortir el sol del seu amic Sisa i va néixer l'Orquestra Plateria, de la qual va ser mànager. Quan tancava, Flavià se n'anava directe a posar-se la casulla per oferir la missa de 8 en una parròquia de Badalona. També en clau pastoral, quan Gay Mercader es va llançar a programar els concerts, li va demanar que contractés «els presos amb qui compartia pis» per a la distribució dels cartells, recorda la Luci.

Natació Barcelona

Joan de Borbó, 9.

Havia anat al club amb el seu pare, de petitó, però l'hi va redescobrir el Pare Manel, rector de Verdum i Roquetes i estimat amic. La revelació va ser encara més valuosa que la Vespino que li va regalar quan tenia 31 anys. El cel a la terra. «Era la seva segona casa -afegeix la Luci-.

Si feia sol, picava alguna cosa pel camí i se n'anava a jugar al ta-ka-tà -rara mutació del bolei platja que es jugava amb les mans- amb el seu grupet de majarones». Juristes i camioners, fotògrafs i botiguers, tots igualats pels banyadors malgirbats i els barnussos a tires, senyes de pedigrí entre els cenebistes de pro. Flavià, com la resta d'adoradors del sol -tots torrats a l'estil de Hulk Hogan- «es banyava a la piscina salada i al mar, fos hivern o estiu».

Bikini

Diagonal, entre Anglesola i Numància. 1953-1990.

La discoteca del minigolf va ensenyar a ballar la yenka i el twist als anys 50 i va donar nom al sandvitx de pernil i formatge calent. Després de viure hores baixes, als anys 80 va ser lloc de pelegrinatge dels que comptaven i dels aspirants a comptar. «Ballàvem salsa sense parar, i allà se'm va declarar; be, és un dir, perquè Flavià no estava dotat per a aquestes coses».

Batikano

Borrell, 230. 1981.

Amb els 20 milions de pessetes que li van caure d'una quiniela, Flavià va obrir la seva santa seu en el que abans va ser el Club Géminis, lloc de ballaruca als anys 60. «Vam obrir un dimecres de cendra, amb una festassa en què va tocar la Plateria, i vam haver de tancar a l'estiu: o sigui, quatre mesos després», va explicar ell una vegada. «El local anava com un tro», rememora la Luci, que en aquella època era la seva novieta. Parada obligada de Gato Pérez, Sisa i Rubianes, la pèssima insonorització va tensar tant els veïns que es va veure obligat a tancar.

Raval Bar

Doctor Dou, 19. 1982-2010.

La Luci va pujar al pont de comandament el 1983, quan el Raval era el Xino i les seves nits tenien la seva literatura. Va ser cau de tota la faràndula, pel clima i perquè s'hi podia abeurar després de les funcions. En algun moment o altre, fent olor d'endorfines i de desmaquillador, hi queien els Gas-Peña, Flotats i els seus pupils del Poliorama, Rubianes, Joan Lluís Bozzo, Àlex Rigola, però també Jim Jarmush i Javier Bardem. «Cada nit venia Flavià a buscar-me amb la gosseta» i la feia petar amb tots.

Nitsa

Plaça de Joan Llongueras. 1995-99

Li van encarregar reanimar la sala i la va convertir en un cau underground però arregladet. «Tothom pujava del Raval cap allà, perquè tancava a les tantes del matí», explica la Luci. Va aguantar quatre anys, però no va aconseguir eixugar les aigües de la caixa i el va deixar, arruïnat. Pepe Rubianes i Sergi Pàmies el van animar llavors a deixar anar en un escenari el que acostumava a fer amb ells. Va preparar el xou Epístolas i va saltar a l'arena de la Bodega Bohemia.

Cova Fumada

Baluart, 56.

Bodegueta de 1946, sense cartell exterior, que va inventar la bomba de la Barceloneta -patata agra farcida de carn de botifarra i nimbada amb salsa picant-, un instrument de guerra no bel·ligerant. Flavià no només l'apreciava pel companatge. També per l'experiència antropològica dels seus parroquians. «Allà jugava els divendres al dòmino».

Flors Carolina

Rambla de les Flors, parada 10.

«Va venir a comprar les flors per al seu enterrament», explica Carolina Pallés, cinquena generació de floristes de la Rambla, a manera de mostra d'un humor negre compartit. Tots dos parlaven el mateix llenguatge. «Sempre em deia que quan la Luci estigués de cos present, es casaria amb mi». Es barallaven i es reconciliaven entre nards, roses i violetes, i participaven amb ardor en la política de barri. Carolina, dinamita pura, no es resigna a la seva mort.

El lobito

Ginebra, 9. Desaparegut.

«Simón [Ruipérez], el seu propietari, era l'home més generós que he vist a la meva vida», assenyala la Luci. Gairebé no havien dipositat el cul a la cadira, que a la taula ja es produïa una explosió termonuclear de menjar. Al no haver-hi carta, queien llagostes, escamarlans, ostres, percebes i gambes, rematats amb una colossal font de fruita. No apte per a estómacs d'ocell. «A més, ens servia el gintònic en una d'aquestes copes grans que ara s'han posat tan de moda».

Bar Victoria

Dels Àngels, 8.

Pilotat des de fa anys per un libanès anomenat Tonino, va ser un dels seus dos bars de proximitat. Es llevava a l'hora de l'Àngelus i allà es prenia, golafre, el bocata de llom o el tallat. «¡Tonino, vull ser moro com tu!», recorda que li cridava des de la porta el mateix Tonino, que considerava Flavià com «un més de la família» i sabia que preferia la bullícia ètnica als moderns i els turistes.

Bar granja plaza

Pintor Fortuny, 25.

Antiga lleteria reciclada en granja que van freqüentar els pares de Rubianes. És l'altre enclavament dels seus esmorzars i d'aclamar partits de futbol a la tele. Xavi i la seva família el mimaven sense posar-se sentimentals, no fos cas que es notés. «Quan ja estava malalt i no podia dormir de les molèsties, hi anava a les 6 del matí, a distreure's -explica la Lucila-. Jo hi trucava i els deia: 'Que va cap allà, vigileu-me'l'».

Colmado Rius

Joaquim Costa, 8.

Licoreria del Raval des de 1932, on l'artista comprava vi i cava, amb predilecció pel Recaredo. «Era molt amic de l'amo, Jaume Rius, que va morir fa un mes -explica la Luci-. Ell, que també era tot un personatge, el portava a un altre bar del mateix carrer, l'Olímpic, a prendre cubates».

Monestir de Santa Maria de Pedralbes

Baixada del Monestir, 9.

Les nits d'estiu, Flavià, que detestava la calor, solia pujar en moto fins al monestir a sentir el cant cristal·lí de les clarisses a l'hora de vespres. «No hi anava perquè li cuegés alguna resta de fe, no -adverteix la seva viuda-, sinó perquè s'hi estava molt fresquet».

Luz de gas

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

Muntaner, 246.

El seu amo, l'empresari i campió de ping-pong Fede Sardà, s'hi va fer amic el 1990 quan va inaugurar el Berlín i Flavià li va escriure una «crítica collonuda». Així que, després de sopar en algun lloc, i amb el carnet vip de la sala a la butxaca, se n'anava a prendre gintònics amb ell i es prestava a posar per a totes les fotos que li demanessin. Sardà també li va cedir la Sala B perquè hi desplegués els seus monòlegs. «Al tornar a casa em deia que no podia treure's de sobre les jovenetes», riu la Luci, conscient que era un dels seus estratagemes per salpebrar la relació. «A vegades li demanava 'Flavià fes-me un petó' i em contestava: 'Ja te'n vaig donar un a Sant Cugat'». La rutina no entrava a casa. Gairebé no va entrar en la vida del còmic.