Manolo Tena surt de la seva travessia del desert

Ha sigut, diu, una «llarga travessia del desert», amb col·lapses econòmics, conflictes amb la indústria discogràfica i addiccions, però Manolo Tena se sent revitalitzat amb el seu nou disc, Casualides, el primer en set anys, que mostra aquesta nit a Barcelona (sala Barts, 21.00 hores), ciutat on no actua, explica, des de fa més de 20 anys, en els temps del seu treball de més èxit, Sangre española.

¿Què va passar després? L'èxit, «que com diu Dylan, és una estranya manera de fracassar», el va col·locar en situacions que no va controlar, envoltat de «gent que no t'acompanyarà fins a la tomba». D'aquell disc, encapçalat per la peça del mateix títol, que va compondre amb Javier Vargas, es va arribar a vendre més d'un milió d'exemplars entre Espanya i Llatinoamèrica. «Però jo mai vaig voler fer això per omplir estadis. Només desitjava comunicar amb la gent. Era un xaval que escrivia cançons i volia que el deixessin en pau, amb el seu paper, el seu boli i la seva imaginació», explica.

Una topada amb la discogràfica va complicar les coses. «Em van demandar per no voler treballar amb els seus productors, però no he pogut pagar perquè estic embargat per Hisenda. Cobro el salari mínim de la SGAE però no tinc diners per a advocats». Assegura que no va arribar a veure un cèntim per les vendes de Sangre española. «Però aquesta baralla ja no m'interessa. Ara sóc més feliç que quan era milionari i vivia en un apartament a la planta 38 de la torre més luxosa de Miami».

Problemes, deserts... «Em vaig tancar en la meva soledat i això va ser el pitjor». ¿Estem parlant de drogues? «D'addiccions», precisa. «Si ets addicte i et dóna per menjar, t'ho menges tot, encara que arribis a pesar 250 quilos. Però si et dóna per consumir drogues ja és el pitjor», assenyala el músic madrileny d'origen extremeny, que segueix un procés de rehabilitació. «Amb les meves teràpies i els meus controls», revela, i afegeix, amb més entusiasme que amargura: «Estic boig perquè passi aquest moment, deixar de parlar de tot això i mirar cap endavant».

Notícies relacionades

El secret de la longevitat de Lewandowski per seguir a l’elit amb 37 anys: «No és el que faig ara, sinó el que he fet els últims 10 anys»

¿Quant cobra un ‘influencer’ gastronòmic per ressenyar restaurants? ‘Cenando con Pablo’ revela el seu caixet: 3.000 euros per visita

ROCK DE FRONTERA / Perquè avui Tena llueix rejovenit, sense tendència a la nostàlgia (encara que la seva biografia té pes en la història del rock espanyol des de Cucharada, en els anys 70, i Alarma!!!, en els 80), diu que es troba «en un moment reflexiu i serè» i exhibeix creativitat a Casualidades, un disc que uneix els seus impulsos rockers amb el blues, la llatinitat i els aires fronterers tex-mex. «Volia un so nou i amb essència de rock, cosa que a Sangre española es va perdre una mica. La idea ha sigut ajuntar el millor d'aquell disc i d'Alarma!!! amb la tècnica del 2015», estima. Una de les noves cançons és Memorias de un payaso, reflex àcid del seu estat d'ànim durant aquests anys. «Mig món se'n riu de l'altre mig, però als pallassos això no els importa. He après molt en aquest temps. La medicina es diu paciència i humilitat», assenyala.

L'edició del disc, amb 13 cançons noves (de les 70 d'inèdites que ha acumulat), gairebé se solapa amb l'estrena, el 20 de novembre a Televisió Espanyola, d'un documental sobre la seva vida en què apareixen amics com Miguel Ríos, Ana Belén, Víctor Manuel, Rosendo, Luz, Rosario, María Dolores Pradera... «Crec que tots estaven esperant que jo em recuperés per recolzar-me. Va ser el meu germà Rafa qui els va anar avisant», explica agraït. Es diria que ara Manolo Tena dirigeix el reflex de les seves velles addiccions cap a un port creatiu. «Hi estic treballant ara».