Un agitador amb humor

Les seves aptituds per a la sàtira el van decantar cap a la columna periodística àcida, que els últims anys va cultivar en capçaleres com Mongolia, Cáñamo i la web de Público, però el currículum de Moncho Alpuente desborda aquesta faceta i inclou frondoses pàgines consagrades al teatre, la música, la ràdio i la televisió en temps de contracultura, Transició i movida. A aquest agitador cultural amb sensibilitats àcrates, periodista i actor, el va sorprendre ahir un infart a les illes Canàries que va acabar amb la seva vida als 65 anys.

Les primeres escenes d'Alpuente (Madrid, 23 de maig de 1949) el situen desafiant el tardofranquisme amb grups musicals de filo-folk costumista i textos tan mordaços com la censura permetia. Parlem de Las Madres del Cordero (nom inspirat en The Moderns of Invention, de Frank Zappa), grup que, aliat amb Tábano, va crear Castañuela 70, una obra que parodiava la moral tradicional i que va acabar prohibida després de patir amenaces i un assalt ultra. La va seguir la Desde Santurce a Bilbao Blues Band, autora de Vidas ejemplares (1973), disc que incloïa la modesta fita El hombre del seiscientos, i en què van col·laborar Massiel, Aute, Hilario Camacho, Jorge Krahe (germà de Javier) i Vainica Doble. En paral·lel es va obrir pas en el periodisme com a membre de l'equip fundacional de Popular FM (1971) i, a mitjans dels 70, va fer el salt a TVE com a integrant de l'equip de Mundo pop (amb Gonzalo García Pelayo) i, més endavant, de l'audaç i underground Popgrama (amb Carlos Tena i Diego A. Manrique). La movida no el va deixar fora de joc i la seva influència s'insinuava en el desenfadat eclecticisme de Moncho Alpuente i Los del Río Kwai, grup que va fondre rock'n'roll, llatinitat i notables dosis de disbarat al seu disc Souvenir (1980), encapçalat per la cançó, inspirada en la princesa de Mònaco, Carolina querida.

IL·LUSTRE COL·LEGUEIG 

Notícies relacionades

Tots els famosos i les polèmiques de la festa de Lamine Yamal: Bizarrap, Bad Gyal, «noies d’imatge» a 10.000 euros i persones amb nanisme

Núria Marín: «No sé si Elionor serà una bona reina, es necessita alguna cosa més que saber on és babord i estribord»

Es va consolidar un Alpuente associat a projectes de ràdio i televisió, des de Madrid me mata (Radio El País) i Eldorado está aquí al lado (SER) fins a espais de TVE com I sin embargo, te quiero (1983-85, amb Guillermo Summers) i El peor programa de la semana (1993-94, amb El Gran Wyoming). Sense renunciar als somnis teatrals, tot i que La reina del Nilo (1986), on va reunir amics com Wyoming, Carmen Maura, Félix Rotaeta i Ricardo Solfa (és a dir, Sisa) va passar amb discreció per la cartellera madrilenya. Amb Solfa va repetir, juntament amb Sabina i Aute, en gravacions com la jocosa cançó, apologia del tabac, Todos por el humo, publicada per la sala Elígeme.

La seva vocació satírica va treure el nas en llibres d'estil lliure sobre el general Franco (Hablando francamente), el catolicisme (Versos perversos) i la història oficial (Grandezas de España), mentre reflotava el seu The Moncho Alpuente Experience i, ja en la seva etapa de tardor, col·locava articles aquí i allà. Columnes on continuava adoptant un rol d'espectador gairebé tan perplex i inconformista com en aquells primers temps de teatre i d'insurrecció.