la vida de l'EXALCALDE DE BCN a kenya

Clos l'africà

Joan Clos pren nota de la realitat urbanística de Kibali, un poblat barraquista de Nairobi, amb treballadors de diferents projectes.

Joan Clos pren nota de la realitat urbanística de Kibali, un poblat barraquista de Nairobi, amb treballadors de diferents projectes. / JULIUS MWELU

8
Es llegeix en minuts
JAVIER TRIANA

Està al capdavant d'ONU Hàbitat, l'agència de les Nacions Unides encarregada de la planificació urbana amb seu a Nairobi, la capital de Kenya. Quan l'agenda l'hi permet, Joan Clos explora la vida salvatge africana o sobrevola el país en avioneta. També plana sobre la vida política espanyola i catalana. Observa, però no opina.

Quan la quotidianitat és que els micos entrin a robar menjar a l’edifici on treballes, hi ha alguna cosa que va extremadament malament o especialment bé en la teva vida. I després d’haver estat alcalde, ministre i ambaixador, el cas de Joan Clos (Parets del Vallès, 1949) sembla apuntar més a això segon. Potser els primats que van entrar als seus despatxos anteriors eren d’una altra mena, revestits d’un altre pelatge i amb unes altres intencions, però els que ronden el complex d’ONU Hàbitat a Nairobi són còlobs dels de veritat. «¡Mira, mira! ¡Allà n’entra un al segon pis!», assenyala l’exalcalde barceloní durant una volta per l’extens recinte que les Nacions Unides té a la capital kenyana. Ana Moreno, la seva gelosa cap de premsa, observa l’escena a uns metres de distància. «És que em fan por; ja m’han atacat diverses vegades».«Als homes no ens fan res –la disculpa el seu cap–, però a les dones els ensenyen les dents».

No és que a Nairobi la gent vagi a l’oficina dalt d’un rinoceront –de fet, aquesta ciutat d’una mica més de tres milions d’habitants és cèlebre pels seus embussos–, però al luxós nord de l’urbs, on s’assenten àmplies cases enjardinades per a aquests funcionaris internacionals, els micos campen per sobre de vil·les d’ambaixadors i altres expatriats d’importància, i salten d’arbre en arbre sense problemes. Com els esquirols a l’Espanya d’abans de la bombolla immobiliària. Més per casualitat que una altra cosa, es tracta d’una febre, la del totxo, que corca ara la ciutat africana en què resideix qui, des de l’octubre del 2010, exerceix com a director executiu de l’agència de l’ONU encarregada de la planificació urbana.

Es tracta de l’espanyol amb un càrrec més alt en la jerarquia de les Nacions Unides, i amb rang de secretari general adjunt. Amb aquestes premisses, la pregunta sorgeix gairebé sola: ¿com s’arriba fins a un lloc així? Clos s’ho pensa mentre arrenca una mica a batzegades: «Mira, per... una combinació de... de... carrera, el fet d’haver treballat molts anys en una ciutat que ha tingut una repercussió mundial, amb un missatge clar en relació amb la urbanització, i després amb una vocació de servei públic. Una barreja de tot, ¿oi? I també les circumstàncies de la vida. Amb els anys ja vas veient que hi ha molts elements que provenen de trobades a l’atzar, però sempre amb un substrat d’interès i d’apreciació per un tema. En aquest cas, la bona urbanització».

Assessorar el globus

En essència, Hàbitat es dedica, des de la seva seu de Nairobi i altres sucursals pel món, a assessorar els governs de tot el globus que ho sol·licitin sobre economia i legislació urbanes. Sobre aquest últim aspecte, el director executiu d’aquest organisme de l’ONU ha volgut incidir amb força, donada la seva experiència barcelonina.

Per a desgràcia de Clos, Nairobi no és precisament Barcelona, una ciutat que, vista des de l’est de l’Àfrica, li sembla «el paradís terrenal». Troba a faltar l’estàndard de serveis barceloní i la seguretat de l’espai públic, el plaer de poder passejar per la ciutat, el no moure’s en una bombolla d’expatriats o que el subministrament elèctric no es talli de manera habitual. La planificació urbana és un concepte gairebé inexistent a la capital kenyana –si n’hi ha, sempre es pot esquivar amb un bon suborn–,

i el resultat són barrabassades arquitectòniques, embotellaments infinits i escombraries a cada pas. No és només això. Nairobi també són arbres inabastables i capvespres magnífics. La naturalesa és del que més sedueix l’exambaixador de la seva «vida africana», i mira d’aprofitar-la tan bon punt té un forat.

L’any passat, durant la meravella natural de la gran migració animal entre el Serengeti tanzà i el Maasai Mara, a Kenya, Clos va anar amb la seva dona –amb qui viu a Nairobi– i els seus dos fills a l’exclusiu Enkewa Mara Camp per disfrutar-la en persona. «M’agrada molt el guepard. És aquest depredador molt més primet que el lleopard, amb una cua molt més llarga, i un dels animals més ràpids. Veure’l córrer perseguint una presa, amb la cua plana, que és com una prolongació de l’esquena, és un espectacle».

El propietari del campament en què es va allotjar la família, José Serrano, explica que també va gaudir amb les croquetes d’un pícnic. «Vam veure els nyus i les zebres travessar el riu, i després ens en vam anar a dinar al mig de la sabana. Aquell dia havíem preparat un dinar espanyol. Com que hi havia quantitat d’animals, el camp estava ple de mosques, i ell ho va suportar amb molta filosofia», explica.

La paciència és justament una de les qualitats que Clos destaca més d’entre les apreses des de la seva arribada a Kenya. «No queda cap més remei –diu amb una certa resignació–. Aquí el temps no es mesura amb cronòmetre, ni amb minutera. El quart d’hora potser és la unitat de temps més petita». La mesura elàstica del temps a l’Àfrica és un tema molt recurrent i, a risc de generalitzar, podria donar per escriure’n una tesi. L’altre director executiu de l’ONU a Nairobi, el seu col·lega germanicobrasiler Achim Steiner (del Programa de l’ONU per al Medi Ambient), va mirar en una ocasió de justificar un retard d’una hora en la seva compareixença en una roda de premsa amb la historieta següent: «Un amic kenyà em va dir una vegada que li resultava còmic que els suïssos estiguessin tan orgullosos dels seus rellotges. No obstant –li va assegurar a Steiner el seu company–, nosaltres, a l’Àfrica, tenim el temps». I tots els presents ho van encaixar sense massa molèstia. Per a l’exministre, «això va bé, té els seus aspectes positius... potser no ets tan productiu, entre cometes, com a Occident, però tenen una qualitat de vida que, en aquest aspecte, és millor».

No obstant, Clos no descuida el temps. I el té controlat amb un rellotge a joc amb les seves ulleres verdes. «Aquí comencem a treballar a dos quarts de nou i acabem a dos quarts de nou (del vespre)». No sembla cap fanfarronada, ja que un membre del seu equip assegura que, molts dies, l’agenda de Clos s’assembla bastant a l’última fase del tetris. A més a més de reunions, feina d’oficina, còctels en alguna ambaixada i compromisos diversos, s’hi sumen els viatges de treball a l’estranger, molt habitualment intercontinentals. «¿Oci quotidià? No sé què és això. És tot a l’estiu, o durant vacances, o en un vol d’aquests que duren 12 hores...». Sense anar més lluny, la mateixa nit del dia de l’entrevista, el 20 de novembre, vola a Nova York per feina.

La lliçó barcelonina

Però aquesta no és l’etapa que considera més intensa. «La vida que t’exigeix més entrega física, mental i personal, perquè és molt constant, és la d’alcalde. És una passió total, la que et dóna més disgustos i més alegries. Les altres tenen un component tècnic més gran», reflexiona.Ara aplica les ensenyances d’aquella experiència a Barcelona en el càrrec actual i, en particular, «l’apreci per l’espai públic». Vincula la carència d’aquest espai a la pobresa, i compara aquesta falta amb una malaltia que afecta a moltes ciutats, entre elles les de l’Àfrica subsahariana.

La major part de la població urbana de Nairobi, entre altres capitals de la regió, viu apinyada en barraques, en desorganitzats barris teòricament perillosos dels quals Clos sosté que és coneixedor, ja que l’organització que dirigeix hi desenvolupa alguns projectes. «Estem com s’estava a Europa fa 100 o 200 anys, on el lavabo era una peça que no era a casa, sinó fora. I és col·lectiu. Recordo de jove haver vist alguns banys públics a Barcelona, crec que a la plaça d’Urquinaona, i que eren molt utilitzats. Ara em trobo construint aquesta classe d’equipaments». A aquest mal urbanístic, algú amb formació d’anestesista i epidemiòleg, hi vol posar remei. «És una de les maneres de mesurar la temperatura de la ciutat. Si tens un espai públic per sota del 20%, el malalt està greu. I si és per sota del 10%, és molt greu –explica–. Però no és una cosa que es pugui arreglar amb una intervenció de dues hores. Aquí les analogies s’acaben. Es necessita una altra cosa que a vegades és més difícil: consistència, contundència i constància. S’hi ha de ser empenyent en la mateixa direcció molt de temps».

El discurs de «la ciutat que va al metge» triomfa entre els seus companys, que celebren l’ocurrència rient obertament. «Em sembla un bon orador. No és el típic que et llegeix un discurs», apunta una traductora que ha treballat amb ell en diverses ocasions i que prefereix l’anonimat. El seu anglès amb fort accent espanyol –encara que en un nivell molt superior al d’Ana Botella– és possible que sigui el contrapunt a aquesta desimboltura.

Tampoc és que la vigilància permanent de la seva cap de premsa durant l’entrevista el faci deixar-se anar en excés aquesta vegada, però sí que es relaxa una mica més parlant del que considera «una passió de joventut»: l’aviació. De jove va pensar que, si al segle XX els humans havien après a volar, ell no podia ser menys.

«Volo molt menys del que m’agradaria, perquè volar a Kenya és molt bonic. Els novel·listes ho han explicat a Memòries de l’África i altres visions romàntiques. Però, lamentablement, no puc volar amb gaire assiduïtat perquè ara la feina em té bastant enxampat». Quan convergeixen les condicions necessàries perquè ell i un amic s’enlairin en la seva avioneta, aixequen el vol als voltants de l’equador i sobrevolen l’imponent mont Kenya o l’espectacular vall del Rift. 

Notícies relacionades

Amb els peus a terra, també ha vist el llac Victòria, origen del Nil Blanc, les fonts del qual van provocar més d’una migranya als exploradors occidentals, o les amenaçades poblacions de goril·les de muntanya que habiten la cantonada que uneix Ruanda amb Uganda i el Congo. I la paradisíaca illa tanzana de Zanzíbar, en plena costa suahili.

S’acomiada amb un «que vagi bé», i confessa que no ho sabria fer en suahili. «Perquè a part del ‘karibu’ [benvingut] i l’‘asante sana’ [moltes gràcies], no en sé gaires més. No he tingut temps d’aprendre’l. De totes maneres, sí que m’agrada saber del suahili, encara que no sàpiga suahili».