Bernardo Stamateas, guaridor de ferides

En tan sols dos anys i amb tres llibres publicats per Ediciones B (Gent tòxica, Emocions tòxiquesiHeridas emocionales),Bernardo Stamateass'ha convertit en un dels autors d'autoajuda més llegits a Espanya. Nascut a Buenos Aires en una família d'origen grec, psicòleg, terapeuta sexual i pastor protestant, va viatjar la setmana passada a Madrid per fer una conferència a la Fundación Axa i va passar breument per Barcelona per presentar el seu últim llibre. Autoajuda, sí, encara que a ell li agradi més l'expressió «creixement personal», perquè si els seus llibres es caracteritzen per alguna cosa és per oferir tècniques senzilles i pràctiques, més que relats més o menys espirituals. De fet, s'allunya de les faulesinspiracionalsd'altres autors. «Cap llibre li canvia la vida a ningú, com cap partida d'escacs es guanya amb una jugada. Però la biblioteràpia sí que és un recurs més, encara que no reemplaçarà mai el vincle terapèutic entre dues persones», aclareix.

LA METÀFORA / Stamateas es pronuncia amb una metàfora. I no serà l'única vegada que ho farà. «La metàfora és el llenguatge de l'inconscient i el llenguatge de l'ànima», sosté. En el seu últim llibre,Heridas emocionales,proposa «sanar el passat per a un demà millor». ¿Alguna similitud en aquest remetre's als traumes del passat respecte a l'enfocament de la psicoanàlisi? «La psicoanàlisi és un camí llarg que no té com a objectiu sanar el passat sinó fer conscient l'inconscient», replica. En el seu cas, la seva tècnica, que defineix com a «teràpia breu estratègica», està basada en la «intel·ligència emocional» i proposa «una teràpia breu, focalitzada sobre un problema puntual». En el cas dels seus llibres, en forma d'exercicis.

Notícies relacionades

Alejandro Sanz i Ivet Playà: no és amor, és poder

Taller de costura d’espardenyes a Toni Pons: «És el calçat més antic d’Europa, el primer model té 6.200 anys i es va trobar a Granada»

En l'últim un dels conceptes clau és el de «gastar el dolor», en comptes d'acumular-lo fins a arribar a una «implosió». «El passat s'ha de guarir per no repetir-lo. El procés de dol no té un termini fix de dos anys com es diu. S'ha d'anar al passat per aprendre d'ell i convertir-lo en un trampolí», planteja. Per començar, un s'ha de permetre «enfadar-se o plorar». «Cal ser optimista intel·ligent, no optimista tonto, No és el pensament positiu, aquellestic béquan no ho estàs. Es tracta de pensarestic malament, però sé que demà estaré millor. Acceptar el passat però no resignar-se. Noem rendeixo, ja està, vaig perdre sinóok, em va passar, ara a veure què faré». Fins aquí, plantejaments de sentit comú, que desplega en el seu llibre: «Construir sortides d'emergència, recordar les ferides com a cicatrius de victòries, parlar, debatre i compartir, frenar el pensament supositori, aquelli sique només ens porta a potenciar l'ansietat...»

¿I si les ferides que es pateixen no són les del passat, sinó les del present, que en plena crisi són moltes? «Flexibilitat. Com més flexible és un, més difícil és que es trenqui. Les crisis tenen data de venciment, s'ha de resistir més que les crisis».