Ni una amb Carbonero

Tenen tanta por dels homes (amb raó), els espanten tant els que manen a les televisions (que són homes i més ara que han aconseguit avorrir fins i totMònica Terribas),tremolen tant pel seu present i el seu futur i, sobretot (i amb raó, segur), per les represàlies que la seva opinió podria tenir, que les comentaristes de la tele, excel·lents, professionals, eficaces, veteranes, joves, esportives, amb qui he estat tot el dia parlant, no volen sortir ni al nostre diari ni en aquestes línies, ràpides, lleugeres, fugaces, gairebé tuiteres. Però totes elles, totes i, encara que no els en doni els noms, a veure si se les imaginen, expliquen queSara Carbonero està fent un flac favor a la seva professió, a elles, a les seves impecables trajectòries, coherents i sensates.

Perquè elles, alguna que és cap, diverses treballadores i, sobretot, totes, totes, a peu de canxa, de pista, de circuit, de camp, coincideixen que una cosa és que t'impressioni el mitjà, et derroti el directe, tremolis en el debut, i una altra que, 12 minuts després d'una tanda de penals, li preguntis al'estimatIniesta, autor del segon llançament (just, just, el que va anar darrere del que va fallarXabi Alonso,és a dir, un de vital) que si li hauria agradat llançar un dels màxims càstigs.

«Això és molt més que nervis, això és falta de professionalitat», insisteix una d'elles. «I ens fa un mal que ni t'ho dic». I m'ho expliquen, però només ho puc escriure. I vostès, creure'm. Perquè, a sobre, totes elles es queixen queSara Carboneroacaba la seva desafortunada intervenció dient als seus companys de plató que «ja ho veureu demà el Twitter», com si li encantés, o no, ¡què sé jo!, ser diàriamenttrending topic. D'aquí ve que aquesta vegada l'acomiadésManu Carreño,i noPaco González, amb l'universal i cibernètic «gràcies,Sara».I somriures, molts somriures, com no podia ser d'una altra manera.

«De veritat,Emilio,està fotuda», em va dir un dels seus acompanyants habituals en aquesta Eurocopa. I me'l crec, però no és d'això del que parlem, és del mal que algú així fa a la professió. Com tants d'altres, sí, homes i dones, veterans i joves, només faltaria.

Notícies relacionades

Ana Peleteiro perd el nadó que esperava amb la seva parella Benjamin Compaoré

Una noia es queda tancada en un basar i ‘roba’ dos dels seus articles: "Ho he de confessar"

He volgut fer una informació sobre això, recollint l'opinió professional (no sanguinària, no la necessito, per a això ja hi ha l'adorat Twitter) de totes elles. I cap, fins i tot coincidint en la seva versió dels fets, ha volgut figurar amb nom i cognom. Per això escric aquestes línies, que faran enfadar molta gent, però que són, simplement, una crida a elles, que, sabent que manen els homes (especialment, el poderósPaolo Vasile), han preferit explicar-me les coses a l'orella i no al paper. I com que aVasileel que li interessa és l'audiència, ja li va bé queCarbonerofiqui la pota. PerquèVasiletambé viu deltrending topic, de les paraules clau que emergeixen de Google.

A mi, la veritat, em fa mal per elles. Perquè les conec i són bones, molt bones. ¡Ah!, i sort en va tenir aquesta noia que l'entrevistat era el bo, l'immaculat, el bondadósAndrés Iniesta, que li va contestar com si fosfillde la Mare Teresa de Calcuta. Hi insisteixo, he intentat explicar-los què n'opinen elles, les bones professionals, deCarbonero, però no ho he aconseguit. Si em volen creure, em creuen. Si no, doncs què hi farem.