Joan Pera, l'altre Capri

Joan Peraha tornat a casa seva, el Teatre Condal, amb un homenatge al seu mestre. AJoan Pera Caprirecrea a la seva manera, amb les seves pròpies pinzellades, els més recordats monòlegs d'aquell inoblidableDoctor Caparrósde la televisió dels 80, amb qui va compartir consulta. «Jo era el seu nebot en la ficció i molts es creien que ho era de veritat. Va ser amb qui més vaig aprendre, la figura més important de l'humor català en una època en què n'hi havia molt poc. Era un mestre del llenguatge, de les pauses i el ritme, i feia un humor molt pròxim a la gent», recorda.

AmbCaprivan riure diverses generacions de catalans, però «ell mai reia», sentenciaPera. Va viure sempre amb la seva «tragèdia interna» a coll. «Era el pallasso trist. Amable o no, taciturn, seriós, obsessiu». Diu que el més difícil del nou espectacle ha estat renunciar a la seva simpatia per acostar-se a l'actitud «tragicòmica, esquerpa, malhumorada», amb què el desaparegut còmic es va ficar el públic a la butxaca. «Veuran unJoan Peraamb una força dramàtica diferent, més seriós», anuncia.

Notícies relacionades

El cas de Ter Stegen

Per què Jonathan Andic, hereu de Mango, ha suspès sobtadament el seu casament

Hipocondríac i obsessiu amb els diners. Així era també el seu oncle.«A mi també m'hauria agradat exercir de garrepa però no podia. Tinc sis fills. Ell passava cada dia pel banc per assegurar-se que seguia al seu lloc». Les anècdotes se succeïen. «Un dia vam anar a un restaurant que no li va agradar. Li va dir al propietari: «¡Abraça'm, abraça'm, perquè no em veuràs més!».

L'11 de setembre el veurem cantar i ballar un tango en el musicalEl retaule del flautistaque ha dirigitRicard Reguant per a TV-3. Un any més,Joan Perapassarà l'estiu al peu del canó. «Jo mai faig vacances, me'n puc anar dos dies a Montserrat o a la muntanya. Però sóc feliç al teatre. Millor que a casa», fa broma (o no). Amb els temps que corren, la diversió amb el protagonista deViolines y trompetasestà assegurada. «¡No em puc jubilar fins que això no s'arregli!». L'indigna «el caos i la falta de sentit comú» que ens ha portat fins a l'abisme. «Jo a partir de 6.000 euros ja em perdo, deu ser difícil manejar tants diners. Sempre havia pensat que els que ens manaven eren més intel·ligents que jo. Però no. Ja vèiem fa deu anys que això no podia ser, que el tema del totxo era insos­tenible, tots ho ­vèiem menys ells».