«Tot sobre el meu pare»

Aquest matí tenia moltes trucades al mòbil. De seguida he pensat que no serien bones notícies. Aquestpostque escric a l'avió volant cap a Barcelona és una necessitat per a mi. Fa quatre anys que comparteixo amb tots vosaltres moltes coses que em passen i aquesta és, amb diferència, la més important.

Cada matí, l'endemà d'un programa (...), acostumo a despertar-me al voltant de les vuit, que és l'hora en què es coneixen les audiències. Amb tan poques hores de son al cos, obro només un ull i miro el mòbil. Necessito posar-me les ulleres per veure el numeret de l'audiència que m'enviaPilar Blasco,però no em costa gens tornar-me a adormir gairebé de seguida. La informació que rebo m'ajuda a descansar unes hores més perquè gairebé sempre acostuma a ser bona, no em falleu.

Avui, no obstant, hi havia moltes trucades perdudes i encara no havien sortit els resultats del nostre treball d'ahir a la nit. He pensat immediatament en ell.

Dimarts, em vaig quedar a Bar-celona amb els meus pares fins a l'últim minut possible perquè ell havia tingut unes dècimes i va haver de venir el metge a casa. Quan el va veure arribar va dir: «Bé, ara ja estem salvats». La meva mare i jo vam riure i el doctorSolanes em va comentar: «Aquest home és genial; com voleu que no el vingui veure encara que sigui tard i ja vagi cap a casa».

El vaig deixar amb el pijama i la bata de quadros verds de tota la vida i li vaig posar mitjons perquè m'ho va demanar: «Vigila amb els dits, que són perillosos», em deia sempre que l'ajudava a vestir-se, i quan acabava i no li havia fet mal, em feia petonets al braç que li quedava a prop a l'estar jo encara ajupida. El vaig rentar bé, el vaig deixar fent olor de crema Nivea i li vaig pentinar els cabells d'Einstein que li quedaven embolicats d'haver passat pel coixí. «Quin plaer, que bé». Li vam donar l'esmorzar i es va quedar tan content. L'última imatge que tinc d'ell és traient-me la llengua per respondre a la meva com a gest de comiat.

Jo me'n vaig anar a l'estació, em vaig acomiadar dePolis, l'home a qui tots estimem a la família i que ha estat un dels que ha provat de trobar-me aquest matí per telèfon (...) Des del tren vaig parlar amb la mare i em vaig quedar tranquil·la. Quan al camerino els meus companys em van preguntar com estava el pare els vaig explicar les últimes anècdotes que tots rebien entre rialles i que acostumaven a acabar amb les paraules d'Alvarito dient: «Que gran, que gran».

El meu pare ha mort aquesta matinada. Li ha dit a la mare que es moria i la meva mare li ha dit: «José Luis, no diguis tonteries». No ha patit, s'ha quedat tranquil·lament adormit amb les mans entre les de la meva germana i la seva dona.

El meu pare farà plorar molta gent, però de qui més em recordo en aquests instants abans de veure'l ja sense vida al llit on vaig néixer jo, és delVíctor, un cambrer de Madrid que l'adorava i a qui hauré de telefonar per dir-li el que ell creia que no passaria mai: «Se n'ha anat elOne,Víctor». Així l'anomenava ell, perquè quedés clar que per molt famosos que fóssim el meu germà i jo, el nostre pare passava sempre per davant.

ENS HA FET RIURE CADA DIA / El nostre pare sempre va ser un home fidel, bondadós i divertit. Ell no ho va saber fins al final de la seva vida perquè els que feien riure a tothom a casa seva eren els seus germansLeopoldo iAlfonso,però aquests últims anys en què tots dos se'n van anar a esperar-lo al cel, s'ha venjat i ens ha fet riure a tots cada dia. Els seus néts no oblidaran l'avi cantador i sord que deia coses tan rares i feia cara d'assabentar-se de tot encara que no hagués enxampat res de res.

Notícies relacionades

Mercedes Milá heretarà el títol de comtessa de Montseny

Ibai Llanos es gasta 2.000 euros en la pizza més cara del món i aquesta és la seva conclusió

El meu pare ha estat un home generós i ho saben tots els que han estat a prop seu durant tota la vida. El meu pare era el rei de casa seva com ho són els vostres (...) Per això comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia que li van fer l'últim dia de Reis. No devia dubtar ni un minut a posar-se la corona de paper i menjar-se molt a gust un tortell ple de sorpreses que ell no sabia que contenia el seu propi viatge a l'altre món.

El meu pare va ser pilot d'aviació i va confessar una vegada a un periodista que va saber escoltar-lo que quan volava se sentia l'home més feliç del món i ho demostrava cantant ben fort en ple cel. Així vull recordarlo i així, amb aquestes paraules precipitades en ple vol, vull compartir el seu final amb tots vosaltres.