Siri Hustvedt s'enfada

¿Hi ha, o hi ha hagut, problemes al paradís novaiorquès de la famíliaAuster? No n'hi ha cap constatació. Però el cert és que les tertúlies del món literari nord-americà es van posar en ebullició després de l'aparició de la versió original deL'estiu sense homes(Empúries / Anagrama), última novel·la deSiri Hustvedt,esposa del popular escriptor i, al seu torn, considerable novel·lista, amb més de 20 anys de trajectòria. La mateixa autora, bastant alterada i de mala gana davant l'enèsima pregunta sobre el tema, va explicar aThe Guardiancom un escriptor amic li va telefonar per preguntar-li si alguna cosa no anava bé en l'envejable parella. Coses de creure's la ficció a ulls clucs.

L'argument deL'estiu sense homes, que abans que res és una novel·la, és a dir una obra de ficció, explica no obstant la història d'una poeta de 55 anys -l'edat deHustvedt- amb un prestigiós marit neurocientífic -un dels grans interessos de l'autora que ha tingut diverses crisis neurològiques- i una filla guapíssima i actriu (¿Sophie Auster?). El conflicte engega a rodar 30 anys de matrimoni quan el marit de la protagonista, Mia (¿anagrama deI am,sóc jo? com escriu a la novel·la), decideix fer una pausa i ella escriu: «La Pausa era francesa[...]. Els seus pits eren notables i autèntics, no operats[...]. Era jove, per descomptat, 20 anys més jove que jo».

El que segueix és una faula feminista en què Mia deixa la seva residència a Brooklyn i torna a la ciutat de la seva infància (la Minnesota natal deHusdvedt), on es relacionarà amb dones que completen un simbòlicpantonefemení: les àvies amb experiència, les adolescents malicioses i recargolades i la que s'acaba de casar i té problemes de maltractaments. Tot plegat, segons l'escriptora, molt en la líniascrewball comedy, la d'un film clàssic tan carismàtic comMujeresdeCukor, amb guió d'Anita Loos i un repartiment femení complet, en què només apareixen elles però no deixen de parlar d'ells. I atenció,spoiler, si recorden aquella pel·lícula, el final de la novel·la és exactament el mateix. Feliç.

Mentre parla de les intencions lleugeres i festives de la seva novel·la en la seva visita a Barcelona,

Hustvedtes mostra tranquil·la i expansiva. Però tot es torça quan se li esmenta una crítica que Anagrama, que edita el llibre, ha inclòs a la contraportada. Diu: «Una novel·la forta, provocadora, que farà que els lectors astuts es preguntin una altra vegada on és el límit entre la veritat i la ficció».

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

Hustvedts'encén, la seva veu es torna molt aguda i està a punt de perdre els nervis -aquells nervis que li van fer una mala passada en el passat i que ella es va encarregar d'explorar en l'assaig, aquesta vegada sí, autobiogràficLa dona tremolosa-.

«He dit una i mil vegades que no sóc jo. Estic farta que em preguntin si sóc la protagonista dels meus llibres [Hustvedtes deu haver enfrontat a periodistes una mica distrets perquè els protagonistes de les seves novel·les fins al moment han estat homes]. Tampoc respon a la pregunta evident de per què no ha emmascarat una mica més la trama. ¿Per què, si tant la incomoda, ha deixat tants caps per lligar?