La Taverna del Clínic: de bar de tapes amb escurabutxaques a clàssic gastronòmic de Barcelona en 20 anys

Aquell xaval va treballar de valent com a cambrer en un restaurant, va estar després a l’Hotel Playafels de Castelldefels, on va coincidir amb un principiant i fugaç Ferran Adrià (encara recorda la bronca del cap de cuina a l’arribar per la melena que lluïa) i es va instal·lar a Barcelona, on va ser a La Font del Gat i al Liceu, va obrir una marisqueria exitosa (O’Enxebres )i després un restaurant de cuina casolana al costat de l’Hospital Clínic anomenat Xalana.

Fa 20 anys, quan el patriarca va obrir La Taverna del Clínic en el que havia sigut un taller de cotxes, el seu fill Toni estava intentant trobar el seu lloc al món després d’haver sigut un bala perduda a la mateixa edat que el seu pare es guanyava la vida. Va apostar per aprendre cuina perquè, confessa, «no sabia què fer». «Si no hagués sigut cuiner no sé què hauria sigut de mi. No vaig ser un bon adolescent, era un desastre, la cuina em va salvar de tot això, em va agradar, em va enganxar».

Així que, després d’estudiar a l’ESHOB, es va foguejar en restaurants de Menorca i Formentera i una mica més d’un any a Can Fabes. «Allà vaig començar com a ‘stagier’ i vaig acabar com a cap de la partida de peixos. Hi vaig aprendre moltíssim, en tinc un grandíssim record, m’ho vaig passar molt bé però va ser duríssim», recorda. I quan el cuiner que havia contractat el seu progenitor per arrencar La Taverna del Clínic va marxar, el Toni es va oferir per ocupar el seu lloc. I allà segueix, en aquest 2026 al capdavant de la nau en la qual també havia remat el seu germà Manuel, que va haver de retirar-se per raons de salut.

El Toni relata amb admiració les peripècies del seu pare i lamenta el tancament de Xalana, que sempre va funcionar de meravella, per culpa de la gentrificació: la nova propietat de l’edifici on s’ubicava l’ha convertit en pisos de lloguer turístic i no hi havia lloc per al seu restaurant.

La Taverna del Clínic va començar sent un bar de tapes que va triomfar amb magnificència –«una bogeria tremenda, facturàvem el que no està escrit», esbufega el Toni–. La clau de l’èxit eren els seus platets fets al moment, els formatges i el seu pernil. En aquells inicis, tenia escurabutxaques, màquina de tabac i televisió; reflex d’una època que el cuiner va anar adaptant a la seva mida quan va decidir elevar el nivell de l’oferta culinària. «Volia fer un mini Can Fabes abans que guanyar diners, però amb els anys t’adones que potser és més important guanyar diners que la teva il·lusió. Ara estic en l’equilibri, ja no tinc ocells al cap. L’objectiu és ser feliç amb el que faig i que el client se’n vagi content d’aquí», somriu.

Va anar canviant els platets pels plats i la barra per les taules; va aconseguir el local contigu, va reformar l’original, li va donar a aquella cuina «ratera» l’espai i les prestacions que necessitava... I ha continuat funcionant bé amb aquesta cuina de mercat i amb aquest producte excels que tant han aconseguit fidelitzar la clientela i han convertit el restaurant en un clàssic de la ciutat.

Allà hi són per confirmar-ho les patates braves a l’estil de Sergi Arola, però amb una salsa a base d’all rostit, curri verd i ‘gonchujang’ (salsa picant a base de xilis vermells fermentats), que recorden els primers temps del restaurant i serveixen de perfecta avantsala d’una sèrie d’elaboracions, en la presentació i en l’execució: el còctel de llamàntol salvatge amb un lleuger toc de Jerez, el brioix amb eriçó i caviar, els pèsols amb sepieta banyats en un fons de pernil, les múrgoles farcides d’ànec, cansalada viada i foie,els peus de porc farcits amb botifarra negra escortats per espardenyes, la presa ibèrica a la planxa...

Notícies relacionades

Els restaurants de Lleida que has de visitar si ets gurmet

7 bons restaurants que has de conèixer abans que acabi l’abril

A més de les propostes fixes, Simões i el seu equip ofereixen menús degustació (de 90 i 120 euros i un tercer a base de caviar de 95), tots ells amb la possibilitat de maridatge. Per cert, quin celler el seu: gairebé 500 referències de vins de mig món que han anat seleccionat el seu germà i, en els últims anys, ell mateix després de formar-se com a sommelier.

«Assentar-te en una ciutat amb tanta competència em fa sentir orgullós. Estem en plena forma, com a cuiner estic en el meu millor moment i em sento madur. No tinc la necessitat d’impressionar ningú, faig el que vull», remarca el xef, compromès amb el producte i amb el seu negoci. Tant que ja pensa a portar a terme més millores al local ben aviat: il·luminació, acústica, un nou reservat... Aquell xaval que no sabia què fer amb la seva vida ho té clar ara, 20 anys després: «Moriré aquí amb les botes posades».