«El Marroc celebra als seus carrers el seu futbol, ser africana i àrab»

França està massa acostumada a aquestes coses, no només en el Mundial de futbol, del qual són els actuals campions, sinó en multitud d’esports. L’Argentina, bé, l’Argentina és un país que no només amb Diego Armando Maradona, no només amb Lionel Messi, sinó històricament està massa abonada a la festa, per això persegueix ara, empesa per gairebé 48 milions de bojos fanàtics, la seva tercera estrella. I fins i tot, sí, la petita Croàcia, que llueix el subcampionat aconseguit (o campionat perdut) fa quatre anys, a Rússia 2018, davant França (4-2), sap què és provocar l’alegria de milions de compatriotes.

Directe des de Nador

«Però el Marroc és diferent, molt diferent de tot. Aquest Marroc sap que està vivint una cosa única, potser irrepetible, sí», m’explica el meu amic Antonio Cañorroto, de 60 anys, apassionat corredor de muntanya, aficionat al futbol i a tots els esports i actual vicecanceller espanyol a la bonica ciutat marroquina de Nador, de 250.000 habitants.

«El Marroc s’atura, totalment, cada vegada que juga la seva selecció, cada vegada que els ‘lleons de l’Atles’ apareixen sobre la gespa. Si són capaços d’emportar-se el títol, em temo que aquest país s’aturarà durant un mes, perquè si d’alguna cosa estan orgullosos els marroquins, un poble al qual li agrada presumir, en el bon, en el boníssim sentit de la paraula, és del seu futbol, del qual representen tot l’Àfrica i del fet que són àrabs. Haver portat, per primera vegada, un país africà i àrab a les semifinals d’una Copa del Món els omple d’orgull, sí».

No fa gaire, després que eliminessin Espanya («tots vam veure el partit junts i ho vam passar formidablement, sense cap aldarull i amb enorme educació, tot i que, és clar, alguna brometa se’ls va escapar»), Antonio em va enviar el vídeo que poden veure vostès en aquest text. «Aquí està prohibit l’alcohol; és més, aquí no hi ha bars, o no els típics bars nostres. Aquí el que hi ha són salons de te, restaurants, hotels, albergs, fondes. Doncs bé, cada dia de partit, treuen les televisions al carrer, la gent s’aplega a les voreres i, fins i tot, molts, moltíssims, treuen les cadires de casa seva i tots veiem el partit junts. És una delícia, de veritat».

Després, és clar, com que el Marroc no ha parat de guanyar i/o empatar, superar eliminatòries, la festa es prolonga fins ben entrada la matinada. Els encanta celebrar pels carrers, compartir, divertir-se. «És més, la policia és la primera que ho prepara tot, tancant les vies més importants de la nostra ciutat i permetent que la gent disfruti, insisteixo, amb poquíssims o nuls aldarulls, ja que tothom es comporta molt educadament», insisteix Cañarroto.

El meu amic assegura que és molt difícil, «molt, molt», saber-ne més de futbol que qualsevol marroquí. «I no estic parlant, no, del futbol marroquí, del seu campionat. No, que va, que va, estic parlant del futbol a nivell mundial. Aquí, vagis on vagis, sempre tenen de fons algun partit d’alguna Lliga europea, qualsevol, siguin hotels, restaurants o salons de te». I és que, com recorda Cañarroto, tots els seus futbolistes (o gairebé tots) juguen a Europa: Hakimi, al PSG; Ziyech, al Chelsea; Mazroui, al Bayern; Aguerd, al West Ham anglès, i En-Nesyri i Bono, per esmetnar part dels més importants, al Sevilla.

El professor Regragui

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Cañarroto diu, simpàticament, que els marroquins són dels que no tenen àvia i, ara, amb més raó que mai, ja que s’han convertit en una referència mundial en el futbol, a l’Àfrica i al món àrab, ja que la seva selecció ha arribat més lluny que mai en una Copa del Món. «N’hi ha que defensen i ho fan molt apassionadament, no creguis que de broma, no, que la defensa que el Marroc i el seu seleccionador, Walid Regragui, ha imposat en aquest Mundial (tan sols ha encaixat un gol en cinc partits i ha sigut en pròpia porta, davant el Canadà), hauria de ser estudiada a les universitats o, com a poc, a les escoles de futbol, en els cursos d’entrenadors».

El meu amic explica que d’aquesta gran festa, insisteix, sempre en un ambient molt cordial, amable i educat, no només hi participen els homes, sinó també multitud de dones i, per descomptat, els nens, que llueixen tots la samarreta de la seva selecció, tot i que alguns porten samarretes dels equips europeus on militen els ídols locals. «Això sí, una de les característiques d’aquestes celebracions, suposo que també passa a la resta de ciutats del món, però aquí més, és passejar pel carrer en cotxe, fent sonar els clàxons i traient mig cos, mentre canten o criden, per la finestretes dels seus cotxes». ¡Aaaah! i moltes motos, i moltes bicicletes, i moltes rialles, alegries i càntics.