Entrevista amb Van Basten: «Era més fàcil parlar amb Cruyff que amb el meu pare»

-Primer de tot, ¿com està el seu turmell? Bé, no em fa mal. Té els moviments limitats perquè està bloquejat, però puc jugar a esquaix i a golf. Estic content de poder fer alguna cosa. No puc jugar al futbol, però amb una mica d’esquaix i golf és suficient per a la meva edat.

-¿L’esquaix no és més agressiu? No hi ha entrades com en el futbol, es juga en un espai més petit, tot just tres o cinc metres, i has de jugar més amb el cap que amb el cos.

-¿Troba a faltar el futbol? Sí, sí. No penso en el futbol, però de vegades, assegut al sofà, penso que el futbol era la meva vida, ho va ser tot fins als 28 anys i després no hi he pogut jugar mai més. És molt estrany, queda lluny ja, però quan hi penso és trist.

-¿I el segueix? Sí. Segueixo el futbol, el miro, parlo de futbol però no jugo a futbol.

-El títol del llibre és ‘Basta’ en alguns idiomes i ‘Frágil’ en d’altres. ¿N’hi ha prou de dolor, de tot el que ha patit? També. Sí. Pensem que ‘Basta’ és una expressió fàcil d’entendre i de recordar, també una paraula relacionable amb el meu nom, una picada d’ullet. Es pot interpretar com es vulgui.

-Queda clar que els doctors van ser més perillosos que els defenses. Sí. És cert. Vist en perspectiva, hauria sigut millor ser lluny dels doctors.

-De vegades s’equivoquen. No és el seu propòsit, és clar, però el que van fer amb mi no va funcionar. Vaig tenir mala sort.

-Una de les operacions era una neteja del turmell. Aquesta que era de neteja va ser la pitjor, perquè ja no vaig poder jugar mai més. Em van dir que era l’operació més fàcil i va ser un desastre.

-¿El llarg procés mèdic va canviar el seu caràcter? No ho crec. El que ha sigut diferent ha sigut la meva vida, això segur, perquè la lesió va generar moltes conseqüències. La meva vida es va convertir en una cosa diferent del que era, però no crec que com a persona canviés tant.

-Però reconeix que tendia a ser arrogant i a tenir molt ego. Si, probablement. Pot passar. Quan reps molts elogis et converteixes en una altra persona i de vegades necessites limitacions o posar els peus sobre la terra per aprendre i millorar. És una cosa que la vida inclou també.

-¿Va ser un dolor més físic que psicològic? Molt més físic, sí, perquè el problema del turmell no em permetia jugar encara que ho volgués. Ho vaig intentar tot i després va ser difícil d’acceptar.

-Explica episodis molt durs que fan mal només de llegir-los. Va ser una època molt problemàtica. Se’m feia difícil entendre per què, com i on era la solució. Et trobes que has de pensar per tu mateix i intentar ajudar els doctors a trobar la solució.

-Aspirava a ser el millor. ¿Va ser el millor? No, perquè en la meva època jugaven Maradona, Gullit, Rijkaard, Baresi, hi havia molt bons futbolistes. Vaig ser un bon jugador, però és complicat dir que ets el millor. Jo era davanter centre i marcava gols i Baresi era defensa i els evitava. Vaig ser un dels components del gran Milan i aquesta és una gran sensació.

-Però només vostè va guanyar tres Pilotes d’Or. Sí, però perquè era el davanter centre del Milan, que em brindava totes les possibilitats perquè rendís al màxim nivell. Jo era un integrant de l’equip i em resulta difícil dir que era jo qui marcava la diferència. Realment estic convençut que futbolistes com Rijkaard, Gullit, Ancelotti, Costacurta o Baresi van ser tan importants per a l’equip com jo.

-Era molt estimat a Barcelona. Desitjaven fitxar-lo. ¿Ho sabia? Sí, ho havia sentit. Vaig tenir converses amb Cruyff quan ell va fitxar pel Barcelona i vam parlar perquè vingués, però ja estava al Milan. Teníem un gran equip, era una gran organització, una bona afició, un estadi bonic i en aquella època la lliga italiana era una molt bona competició. Vam parlar moltes vegades però al final no vaig venir perquè estava molt bé a Milà.

-¿Recorda quan va conèixer Cruyff? Era el meu ídol. La primera vegada que el vaig veure va ser al camp de l’Ajax, en un partit del segon equip. Sortia del camp baixant les escales, jo les pujava. Estava a dos metres. Era un noi de 15 anys, volia estrènyer-li la mà i dir-li ‘ens veurem aviat’, però no vaig tenir el valor de fer-ho.

-¿I la segona vegada? Un any més tard. Havia tornat d’Amèrica, lesionat al maluc, i va venir a entrenar amb els joves del segon equip, on era jo. Fèiem partidets als entrenaments de tres contra tres o així. Va ser un somni fet realitat.

-I encara era el millor. Sí, sí, estava en forma, ens parlava, ens aconsellava. Va ser molt maco perquè es mostrava apassionat com érem nosaltres, interactuava amb nosaltres. Ell tenia 34 anys i es comportava com nosaltres, nois de 16 o 17. No es notava la diferència d’edat, era un més. Va ser una experiència apassionant.

-El seu millor gol, diu vostè, va ser la xilena al Den Bosch el 1986. Però en va fer d’altres més difícils. Si mires l’acció tècnicament, va sortir tot perfecte: el toc, el meu vol, a l’àrea, el lloc on va caure la pilota, a l’escaire... El que vaig marcar a Rússia [a la de l’Eurocopa-88] necessites una mica de sort, aquell va ser més acrobàtic.

-¿En quin moment va decidir escriure les seves memòries? Vaig rebre una proposta d’un documental sobre la meva vida. Vam començar a parlar i vaig veure que tenia moltes coses per explicar en un llibre.

-¿Li ha agradat el resultat? Sí, he acabat content. Fins i tot per a mi ha sigut interessant revisar el meu passat i entendre exactament què va passar. M’ha ajudat. Espero que sigui interessant per a la gent, perquè entengui o aprengui de les situacions que he viscut o que tan sols disfruti pel plaer de llegir.

-El gran públic no sap quant va patir, entre la lesió i els seus problemes fiscals. També pot ser útil per als joves futbolistes quan es lesionen per saber què fer i com assumir la situació. És difícil de gestionar quan tens 15 o 16 anys i t’has de posar en mans dels metges. Potser poden aprendre de la meva experiència. Els doctors intenten fer-ho el millor possible però no ho saben tot.

-Tampoc són infal·libles els assessors financers. Cruyff va ser el meu ídol i al final de la seva carrera va tenir problemes financers. Jo em vaig dir que no volia arriscar-me que em passés el mateix. Em vaig posar en mans d’una gran companyia perquè protegís els meus diners i vaig patir més problemes que Cruyff. Jo no sabia de finances ni de taxes internacionals ni de lleis. Un amic em va salvar al final.

-¡Com ha de saber de finances un jugador jove! Encara no entenc gaire com funciona això. Soc holandès, vivia a Mònaco, vaig jugar a Itàlia i les companyia era anglesa.

-¿Com li agradaria ser recordat? Estaria content que la gent em recordés com un futbolista que va fer coses boniques. No és important. Cadascú té la seva pròpia vida i intenta ser feliç i viure-la el millor que sap.

-Impacta el record que té de l’àrbitre Lo Bello i la manipulació d’un resultat. Crec que els àrbitres són honestos en el 99,9%. Cada cinc anys hi ha un escàndol però en general no crec que siguin corruptes.

-¿Creu que el VAR ho pot solucionar? Penso que el problema és que no s’utilitza de la manera adequada o, almenys, com ens van explicar. El VAR havia de servir per eliminar els grans errors i ara parlem de coses mínimes, d’un mil·límetre d’un mil·lisegon.

-Ha compartit mitja vida amb Rijkaard i van acabar a cops en un entrenament. Va ser en la selecció del Mundial-90, durant un entrenament. Vaig voler explicar-ho perquè la gent sabés com era l’ambient de la selecció llavors, horrible.

-És molt, molt difícil, barallar-se amb Rijkaard. Hem jugat junts a l’Ajax, al Milan, vam viure a prop un d’un altre a Mònaco, ara a Amsterdam. Som amics. Pot passar en un entrenament però als cinc minuts s’acaba. És difícil barallar-se amb ell.

-Tenia bona opinió de Michels i va canviar. I amb Cruyff va acabar malament. ¿És la vida? És la vida. Vam tenir una gran relació, vam fer moltes coses junts, ens vam divertir junts. Va ser rival, va ser company, el meu entrenador, el meu amic, juguem a golf... Vam tenir problemes al final quan volíem ajudar l’Ajax com ell havia fet al Barcelona perquè no pensàvem igual. No estava d’acord en algunes coses i l’hi vaig dir. És part de la vida. Però conservo un gran record d’ell.

-Va tenir una relació més estreta amb Johan que amb el seu pare. Sí, sí, era més fàcil parlar amb Johan que amb el meu pare, que era una persona molt tradicional.

-Has de tenir molta confiança amb algú per anar a un hipnotitzador. Era el meu entrenador i jo em posava molt nerviós en alguns partits i em va dir: ‘anem a un hipnotitzador’. Vam anar-hi junts. Ell sempre estava obert a noves experiències i em va ajudar. Va ser interessant. Vam fer moltes coses així.

-¿No li va fer vergonya? Els dos eren famosos. Però ni a Johan ni a mi ens preocupava això, estàvem contents i ens ajudava.

-Van dir de vostè que era un llunàtic. ¿Ho era? No sé si era bo o dolent. Puc entendre que ho pensessin de mi perquè de vegades era amigable i altres vegades no mostrava interès. Quan mires un partit penses d’una manera i si el mires més tard, ho veus d’una altra. Li passa a tothom.

-Parla de Capello com un entrenador ofensiu, però aquí se’l considerava defensiu. Capello buscava el resultat i Sacchi era més ofensiu. Vaig dir que era defensiu i realment no era així, només per la manera com em tractava sempre explicant-me la mateixa història. Em vaig acabar cansant d’ell.

-Sent holandès, ¿realment va disfrutar a Itàlia? Sí. Itàlia tenia una gran competició, de molt nivell. Era difícil guanyar els partits. Quan estàvem 1-0 o 2-0, els nostres defenses volien afluixar perquè en tres dies teníem un altre partit, i els davanters volíem continuar marcant gols en aquest partit. ¡Era un problema!

-Celebrava els gols de forma austera. ¿Què pensa de les exagerades celebracions d’avui dia? Quan marques un gol en un estadi reps molta energia; si en marques molts, com jo vaig fer, et vas controlant més. Sempre estava pensant en el següent pas: guanyar el partit. Vaig aprendre que un gol és important, però és més important guanyar el partit.

-¿Quin creu que és la qualitat més important d’un davanter? ¿La intuïció, la velocitat...? Necessites molt bona tècnica, entendre el joc, ser precís a l’àrea, experiència per saber quan xutar i quan esperar... Són qualitats que vas construint al llarg de la teva carrera.

-¿Però això s’aprèn en una escola de futbol o al carrer? Ho aprens al carrer, perquè al carrer és on comença tot. Aprens més al carrer que a l’acadèmia. A l’acadèmia els entrenadors et diuen el que has de fer i al carrer sents el que has de fer i com fer-ho, surt de tu. Esperem massa dels resultats de les escoles, però és al carrer on aprens a jugar i on es forja la teva personalitat. Ja siguis davanter centre o defensa, et diuen que has de fer això o l’altre. Avui dia només mirem a l’entrenador. Si l’entrenador no diu res, els jugadors no saben què fer. Hem de tornar enrere, a les regles del carrer.

-¿Considera que va pertànyer a la millor generació holandesa de la història? Penso que la millor va ser la dels 74 de Cruyff, Neeskens i els altres. Va ser molt bon període. També en el 88 i després la del Mundial 98.

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

-¿La seva mala experiència com a entrenador és perquè va començar sense tenir la preparació adequada? Personalment crec que no soc bon entrenador. No tinc prou paciència, els jugadors perceben que no tinc prou paciència amb ells. Vaig ser un bon jugador, però no un bon entrenador.

-Es pateix molt com a entrenador. Vaig intentar fer-ho el millor possible i vaig gastar molta energia, però no vaig rebre prou recompensa a canvi. Em vaig acabar cansant, va ser dur per a mi.