El Madrid guanya als penals la primera Supercopa saudita

La primera Supercopa dels petrodòlars se la va emportar el Reial Madrid en una final que fins a la pròrroga va ser tan trepidant com la nit saudita. Els reis de la vetllada van acabar sent Courtois, que va posar les mans en la tanda de penals decisiva i en les estones d’assetjament de l’Atlètic, i Sergio Ramos, signant de l’últim gol.

La final va acabar sent el menys atractiu dels tres partits d’aquest esdeveniment hispanosaudí. Tants milions pagats per a un 0-0. Tants milions potser mereixerien temps estès de futbol i fins i tot una tanda des de la pena màxima. Depèn de com es miri.

Zidane va superpoblar la medul·lar, com ja va fer davant del València, forçat per les lesions en la línia d’atac. Si en la semifinal va semblar la poció de l’eterna joventut, davant de l’Atlètic el fàrmac no va fer el mateix efecte.

Simeone li va posar més picant al seu equip que davant del Barça, el partit de la guillotina de Valverde, i els seus jugadors no van esperar 80 minuts per llançar-se a la muntanya. Sense temeritat, evidentment, que l’aventura boja no forma part dels manaments de l’argentí, l’Atlètic va rondar una mica la porteria de Courtois i, sobretot, va parar els peus al grup del centre del camp blanc, desitjós de segrestar la pilota, moure-la d’aquí cap allà i provar si Oblak estava atent, que ho va estar tot el partit.

A la gent de Jiddah li hauria agradat veure Messi, els Beatles per complet ell sol. Però els va agradar als presents celebrar els gols en els penals del Madrid, marca més potent que l’Atlètic també a la vora del mar Roig. A la gent de Jiddah li va agradar també que Ramos culminés la final.

A tot ells els va donar un acalorament quan Ramos va posar als peus de Joao Felix una entrega maldestra en el primer temps. El portuguès, tan enyorat de Lisboa, va malgastar el regal amb un xut tou, imberbe. Se’l continua veient car. Se l’intueix bo, però fa la sensació de no saber acabar-se ni les postres.

Jovic, un altre fitxatge, en l’altre costat, al qual l’acompanya la discreció en aquests inicis a la capital, es va voler arrogar cert protagonisme tot just començar la segona part. Un xut aquí, una carrera vertical allà, encara una altra temptativa de rematada... Bé. Res que fes oblidar Benzema, però se li pot esmentar la seva participació en aquesta final.

Moguda a la pròrroga

Notícies relacionades

El Girona, triomf d’una gestió moderna

L’equip de Piqué desencadena una tempesta a Andorra

Morata, de manera més remarcable, podria haver rebut més que una menció si hagués culminat amb més múscul una passada profunda de Trippier a falta de 10 minuts. Courtois va tapar amb astúcia el pal curt el xut fluix. La copa era allà. També estava a la rematada de Rodrygo poc després. Un altre que va xutar sense vitamines.

I així a la pròrroga, estona en què va començar la tralla. Moguda madrilenya, amb l’artilleria dels dos bàndols xutant fins a esgotar existències. Més a prop de la diana van estar els blanc-i-vermells, en particular en la carrera furiosa de Morata ja gairebé al final que va torpedinar Valverde per darrere i que li va costar una expulsió inapel·lable. Va conservar amb l’acció expeditiva l’empat sense gols. Fructífera en vista del resultat. Potser per això li van donar l’MVP.