La reina que fumava i tenia pseudònim

Un grup de joves es troben a Odense per celebrar el Cap d’Any. Mengen bacallà i kransekage, un pastís de massapà en forma d’avet, i, per seguir la tradició, escolten el discurs de la reina Margrethe, Margarida II, també coneguda en la intimitat com a Daisy. És una tradició com les altres i alhora un joc, fins i tot per a les cases d’apostes. L’any passat, aquests joves van estar a punt d’encertar-la, però, com que el danès de la reina té tendències més aviat arcaiques, no van dir el mot amb exactitud. Aquest any ningú no havia apostat per abdicar, el verb que farà servir Margarida en la seva última al·locució anual. Ningú no hi pensava, tot i que l’operació d’esquena del febrer, com ella mateixa ha reconegut, va ser el detonant d’una decisió que s’ha mantingut en secret per molt que ara alguns mitjans diguin que ja hi havia senyals.

La reina, quan va commemorar els seus 50 anys al tron, ara en fa dos, va recordar que la feina que li havia estat encomanada (i a la qual va tenir accés perquè el seu pare, amb tres filles, va moure cels i terra per abolir la llei sàlica) era de tipus monacal i que el deure de ser reina s’estenia fins a la mort. Ha canviat d’opinió i ara delega en el seu fill Frederic, que es diu com l’avi i com el rei que va fer possible (perquè va morir sense descendència) que la dinastia dels Oldenburg donés pas a la casa de Glücksburg, que és la que, des de 1863, regna a Dinamarca, a Groenlàndia i a les illes Fèroe. Serà el Frederic que farà deu i ja veurem com li van les coses, perquè abans i després de casar-se amb una plebea australiana, Mary Donaldson, ha atresorat una llarga llista d’amigues, nòvies i amants i unes quantes nits de disbauxa i més d’una topada amb la policia per infringir determinades normes de comportament.

Escriptora i il·lustradora

Però aquesta és una altra història. A la dinastia dels Glücksburg hi ha una certa tradició d’excessos i aventures, però no sembla que hagin perforat el robust entramat monàrquic ni la devoció (o si més no el respecte) que els danesos senten envers la reialesa. Hi deuen haver contribuït uns quants factors, entre els quals, per descomptat, la figura de Margarida, que, d’excessos, més aviat n’ha tingut pocs, si exceptuem les pameles, els vestits estampats i la col·lecció de joies. Ha estat una reina peculiar. Entre altres coses, perquè deu ser de les poques reines (potser l’única) que té un pseudònim (Ingahild Grathmer) que ha fet servir com a escriptora i il·lustradora. Va dibuixar, per exemple, la versió danesa d’El senyor dels anells, que no és poca cosa, amb un traç certament interessant i expressionista. I també s’ha passat la vida reial pintant aquarel·les un pèl naïfs i fent escenografies i dissenyant vestuaris per a peces musicals i pel·lícules, i brodant i fent punt de creu per a altars d’esglésies protestants i capes i casulles per a bisbes reformats. Una de les seves frases històriques és aquesta: "Fumo allà on hi ha cendrers". Ens informa de dues coses. La primera, que també s’ha passat la vida fumant (fins que fa uns anys algú li va dir que era millor, almenys, no fer-ho en públic), i la segona, que no llança les burilles a terra, com a bona noia de casa bona.

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

Es va casar enamorada d’Henri de Laborde de Monpézat, un noble francès que va voler ser rei i que es va haver de conformar a ser príncep consort, un detall que no va pair amb dignitat. Cada dos per tres, feia notar el seu malestar fins que un dia se’n va anar a passar una temporada a les vinyes que tenia al Château de Cayx i va dir una altra frase per a la memòria: "Soc com un gos a qui, de tant en tant, tiren un terròs de sucre". Tot i l’amor declarat d’ella, l’última voluntat del marit va ser que el cremessin, per no haver de compartir tomba amb Margarida a la capella de Santa Brígida de la catedral de Roskilde, allà on jeuen reines i reis des de fa segles.

Parlant de morts i funerals, l’excentricitat més grossa de Margarida és el seu mausoleu, que fa tres metres de llarg, pesa set tones i ha costat tres milions d’euros. Construït al llarg de vint anys, supervisat per ella mateixa, és una mena d’escultura de vidre ("es diu Sarkofag i parla de la transparència del regnat de Margarida"), amb tot de referències simbòliques daneses i en forma de supositori gegantí. La reina, com ha dit el govern en un comunicat, "és la personificació de Dinamarca". Ho ha estat mentre era reina i ho serà quan reposi finalment en aquest embalum mortuori.