Al Regne Unit

Jasmin Paris, la dona que va esmicolar el rècord de la ultramarató més dura mentre alletava el seu nadó

Primera dona a superar els homes amb un temps de 83 hores, 12 minuts i 23 segons

Només va parar set hores en quatre dies per recórrer 431 km entre muntanyes de neu, gel i temperatures de fins a -20º C

Jasmin Paris, la dona que va esmicolar el rècord de la ultramarató més dura mentre alletava el seu nadó
3
Es llegeix en minuts
Mamen Hidalgo
Mamen Hidalgo

Periodista

ver +

Va derrotar els homes per primera vegada, va esmicolar el rècord de la ultramarató més dura del Regne Uniti va acaparar els titulars per haver-se tret llet per al seu nadó a les zones d’avituallament. Jasmin Paris s’ha convertit en la dona més resistent avantatjant en 15 hores el segon classificat en la Montane Spine Race, la carrera més dura del territori britànic amb 431 km de distància a través de dures muntanyes. "Va ser una bogeria, vaig participar en una carrera que vaig jurar que mai intentaria", va dir tot just aconseguir aquesta històrica victòria. 

Amb 35 anys, i 14 mesos després de donar a llum,Jasmin Paris necessitava un repte. Aquesta corredora, veterinària i doctoranda a la Universitat d’Edimburg, sentia que era un bon moment per demostrar-se a si mateixa que era capaç de tornar a competir després de ser mare.

En una publicació en el seu blog prèvia a aquest repte, reconeixia que haver guanyat el campionat britànic uns mesos abans havia sigut tota una sorpresa per la seva condició física, però ara creia que era el moment ideal per fer veure que ser mare no era un impediment per a cap atleta. 

"Vaig tenir la sort de poder estar corrent pràcticament fins al dia que va néixer el nadó", comenta en el seu blog. "Però quan vaig tornar a entrenar-me em vaig adonar que estava fora de forma". Amb aquesta sensació, pràcticament es va enclaustrar dos mesos en un gimnàs. Entrenar-se era difícil tenint en compte els horaris de lactància, així que per encaixar les dues coses va començar a córrer a les 5 del matí, abans d’anar-se’n a la feina, quan tothom dormia. No obstant, no n’hi havia prou. "Necessitava un nou objectiu, així que vaig fer una bogeria i em vaig apuntar a la Spine". 

La Montane Spine Race transcorre entre muntanyes de Pennine Way, una ruta que inclou Peak District i Yorkshire Dales fins al límit d’Anglaterra a Escòcia, en zones on poden arribar a estar a -20ºC en terrenys de neu, gel i forts vents. Una prova que posa al límit els participants, els qui afronten el cansament i la foscor fins a tenir al·lucinacions en el tram final. En el seu cas, amb l’afegit d’haver de treure’s llet per a la seva filla Rowan, que en els dies previs havia tingut una infecció i només acceptava la llet materna. 

Jasmin no només va aconseguir el seu objectiu personal, sinó que va esmicolar el rècord anterior baixant-lo 12 hores. L’inici va ser lent per a ella, que es va entretenir més de l’esperat en el primer tram per alimentar la seva filla, temps que va aprofitar l’espanyol Eugeni Roselló Solé per marcar una distància que ella retallaria en els següents punts amb millor estratègia per als descansos.

Va acabar avantatjant-lo de 16 quilòmetres després de 13.000 metres d’ascens i dificultats climàtiques. Mentre l’espanyol sol·licitava l’assistència mèdica a quatre quilòmetres de la meta, ella parava el temps en 83 hores, 12 minuts i 23 segons. Havia descansat tan sols set hores en quatre dies, dormint amb prou feines dues hores i mitja i organitzant al seu cap els temps per menjar i treure’s llet. 

Notícies relacionades

La duresa de la prova va quedar de manifest quan ella va acabar.  Malgrat que hi havia 136 competidors –125homes– de 15 països diferents, vint hores després de la seva gesta tan sols dos havien creuat la meta. "En el tram final tens al·lucinacions. Veia animals sortint de les roques i m’oblidava de què estava fent. Cada poc temps havia de preguntar-me què estava fent allà", explica. "La carrera no s’atura mai, has d’organitzar-te i pensar quan dormiràs". 

La retirada del corredor espanyol va donar la segona plaça a l’irlandès Eoin Keith, que va trigar 15 hores més que la protagonista. Abans de la mateixa carrera, l’atleta, que reconeixia no haver començat a córrer fins a acabar la Universitat, donava algunes de les claus: "No tinc tanta exigència com creuen, els entrenaments són molt flexibles... i no tinc televisió".