La reflexió sobre el 'medallisme' als pares que fan la seva feina: "Misogínia interioritzada, el patriarcat"

La pel·lícula es repeteix constantment. Ella es desviu pels seus fills i està fent la seva feina, és el normal. Ell fa també la seva feina, però al mínim bon gest s’emporta la medalla posada. És un paràs.

Farta d’aquest tipus de vivències, una tuitaire ha explotat narrant en un fil com aquesta diferència rau en un sistema patriarcal: "Misogínia interioritzada".

És bastant impressionant el medallisme als pares que simplement fan la seva feina. La misogínia interioritzada, el patriarcat fins al moll de l’os.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

@Lasti_ narra que realment té sort que la seva parella, a qui diu irònicament Adjunt, és una bon xaval. Tot i que això moltes vegades se li torna en contra. Perquè tothom sap que tenir bones qualitats fan que guanyis punts de cara a l’entorn, fins i tot de la teva pròpia família, si resulta que tu ets la "bruixa de mal caràcter". Els contrastos són l’enemic.

Tinc la sort (o no) que l’Adjunt és un bon xaval i cau bé a tothom. És intel·ligent, agradable i bastant humil de tracte. Per tant, qualsevol senyora que l’acompanyés en la vida estava condemnada que el món la considerés la bruixa de mal caràcter

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

Quan tu ets una dona que no sol callar davant del que considera que està malament, i a sobre tens un home al costat que és agradable, tens totes les paperetes per convertir-te en la dolenta de la pel·lícula. En qualsevol context i situació.

Però, és que a sobre, miri, la seva companya és una senyora que, tot i que ja em va dir la terapeuta que no és veritat que m’agradi la confrontació, que és una autopercepció abocada (o una cosa semblant), la veritat és que no callo tant com diu la norma que les senyores hem de callar

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

La conseqüència és que fins i tot la mateixa família de la protagonista es posa del seu costat. ¡Quin paràs!

Així doncs, estic més que condemnada a la foguera per ser la bruixa Piruixa perquè filla-amb-lo-maco-que-és, quina-sort-has-tingut, quin-tros-de-paràs, etc., cada vegada que dic aquesta boca és meva. És igual que el que hagi dit jo sigui broma, tingui raó o tingui un context. Fins i tot de la meva pròpia família+

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

la resposta és gairebé sempre: “Filla-com-que-ets-pobra”. 
Fins i tot en una cosa tan absurda com els “M’agrada” de l’IG, la mateixa foto de la Beba amb mi o de la Beba amb l’Adjunt IG recull més del triple de cors quan és la seva.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

Compte, que ella no li vol restar mèrits com a pare. Perquè ho fa bé. Però incideix en el fet que sempre que fa alguna cosa de pare sigui un paràs i que s’emporti medalles, mentre que a les dones se’ls pressuposa això.

És un bon pare. Innegable. Però no millor que jo mare. No dic que pitjor, però sens dubte no millor. I com a parella, val, són 13 anys, millor que no traguem els draps bruts. Jo l’estimo molt, però aquí NINGÚ és cap meravella, tots som humans i tots amb merda.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

Molt més indignant quan és ella que renuncia a coses importants. 

Per no esmentar que la que ha renunciat a la seva carrera per reproduir-nos he sigut jo. Ells mai hi renuncien. Ningú els ho demana. A mi tampoc m’ho va demanar ningú. Això no és un retret. Simplement és una cosa que fem nosaltres, a vegades fins a les més conscienciades.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

Amb la seva experiència, i conscient que és una cosa bastant habitual, demana no pujar als altars els pares per petits gestos.

Així que, sisplau, no espereu que li digui paràs, ni que el col·loqui a no sé quin altar. Els altars són els que ens aixafen els qui adorem sota del pedestal, quan cauen a la merda les escultures dels nostres ídols de pedra.
L’altar als homes els envileix

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

perquè se senten amb drets de déus i a nosaltres ens arrenquen la vida de soca-rel quan ens adonem que l’hem passat adorant humans amb fissures, que se senten amb drets de déus.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

No anomenaré paràs ningú, fins que no ens dignifiqueu les mares, fins que no ens poseu al lloc que correspon. I on correspon no és un altar –us en podeu anar a cagar amb la maternitat idealitzada i sacralitzada, també–, on correspon és un lloc

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

digne on pugui tenir una vida completa i es reconegui la meva feina de cuidadora. Els aplaudiments no són necessaris.
L’Adjunt i jo ens estimem de manera adulta, ens hem vist prou bé per dins i per fora com per estimar-nos amb fades i unicorns.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

I després, si després de llegir tot això, ets dels que puja al carro que ell és un paràs i "pobret la que li ha caigut", ella ho té bastant clar:

Han sigut massa vides les recorregudes i portem a sobre molta feina emocional, així que m’importa un rave, si després de llegir això penses de nou: Ai-és-que-com-t’has-passat-de-veritat pobre-amb-lo-maco-que-és
només perquè et digui que no li diguis paràs, si a mi no em dius marassa

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018

M’importa un rave, perquè ell sí que sap de què parlo, però sobretot perquè ho sé jo, i perquè si alguna cosa tinc clara és que estimar profundament és més que estar enamorat de quimeres. Començant per la meva mateixa.

— Lasti NO ÉS POSTMODERNISME ÉS POSTMODERNITAT, CONY (@Lasti_) 9 de desembre de 2018